A l”Àrtic’ encara estem celebrant els 80 anys de Batman, que es van commemorar la setmana passada amb, entre altres coses, una projecció sobre el Castell de Montjuïc de la bat-senyal. I és que Batman és un dels més grans referents dels superherois al còmic, però també al cinema, ja que als seus orígens, uns i altres van establir relacions d’influència mútua. Ja us dic que, parlant d’un gènere en què els protagonistes porten malles de colors, avui veurem molt de blanc i negre i de cinema mut. I ja que parlàvem de Batman, comencem per l’home ratpenat.
‘Batman’
Lambert Hillyer, 1943
Tronadet és el mínim que es pot dir, però és que aquest és el primer cop que Batman apareix a la gran pantalla, quatre anys després de néixer en els còmics. I ho fa amb aquesta disfressa que sembla sortida d’un carnestoltes de preescolar dels 90, amb un evident sobrepès i amb l’elegància d’un ànec marejat. La sèrie es va emetre als cinemes quan la tecnologia de la televisió encara no s’havia fet un lloc a les llars, i a sobre ho va fer enmig de la Segona Guerra Mundial. Per això, aquí Batman en lloc de ser un justicier solitari és un agent del govern, i els enemics tradicionals com el Joker han sigut substituïts per un malèvol científic japonès, estereotipat i molt racista. La sèrie ara mateix és poc més que una curiositat, però el cert és que en el seu moment va ser tan popular que, amb el temps, es va decidir fer el Batman dels 60 i pop que tots hem vist a la tele.
‘Aventuras de Superman’
Hitney Ellsworth, Robert J. Maxwell i Bernard Luber, 1951-1958
Aquí hem fet una mica de trampa, perquè el cert és que això és la sèrie de Superman que es va fer als anys 50, ara sí a la televisió, però és que va començar amb una pel·lícula de sèrie B sobre aquest personatge. Ja abans s’havien fet sèries en dibuixos animats. I per què dèiem que no van ser gaire bons? Perquè tot i que la sèrie va ser un gran èxit, per al seu protagonista, l’actor George Reeves, va ser una maledicció. Després d’anys d’intentar fer-se un lloc a la indústria, el personatge de Superman el va fer molt famós, però també el va encasellar. Ningú no li va oferir papers interessants perquè tothom el veia amb les malles i la capa, i això el va dur a la depressió i, finalment, al suïcidi. I a sobre tot plegat va passar en unes circumstàncies que mai no s’han esclarit del tot i que han generat tot de llegendes urbanes.
‘Sherlock Holmes’
Arthur Berthelet, 1916
Sherlock Holmes té un aspecte molt reconeixible, una vestimenta que tothom situa com a seva d’una forma similar a la disfressa. El barret de caçador i la pipa d’escuma de mar, per cert no eren als contes originals, formaven part dels dibuixos de l’il·lustrador Sidney Paget, i va ser el cinema el que va contribuir a popularitzar-lo, sobretot a partir d’aquesta pel·li que vèiem ara i que protagonitza l’actor William Gillette. Hem de dir que és una adaptació d’una obra de teatre i que va comptar amb l’assessorament del mateix Arthur Conan Doyle, que considerava Gillette un model perfecte de Holmes. Així que, com veieu, si us agrada el personatge, aquesta cinta és un tresor. Al marge de la seva indumentària, Holmes és algú que té unes habilitats quasi prodigioses, com si fossin superpoders. Té un company, el Watson, igual que Batman té el Robin o el Capità Amèrica té el Bucky, i sobretot es dedica a resoldre crims i a combatre el mal. I aquest mal l’encaran, sobretot, un arxienemic que és el professor Moriarty. Holmes és el model anterior de molts superherois del segle XX. Fixa’t, per exemple, que Batman o Spiderman també són detectius en moltes de les seves històries.
‘The Shadow strikes’
Lynn Shores, 1937
Costa trobar avui dia rastre de les aventures de The Shadow al cinema. Nascut com a personatge de ràdio el 1931, és a dir, dos anys abans que Superman i vuit abans que Batman, aquest justicier va tenir un gran èxit! I qui és aquest personatge? Un heroic aviador de la primera guerra mundial que aconsegueix habilitats telepàtiques i telequinètiques que li ensenyen els monjos tibetans. Fixeu-vos en com era l’imaginari de principis del segle XX, que atorgava als monjos habilitats sobrenaturals i exòtiques. The Shadow va passar de la ràdio a les novel·les pulp, i d’allà al cinema amb una sèrie de cintes com la que hem vist. I una curiositat: a la ràdio, la veu més famosa de The Shadow va ser Orson Welles!
‘El hombre que ríe’
Paul Leni, 1928
Això és ‘El hombre que ríe’, una pel·li muda sobre un actor amb la cara mutilada amb aquest somriure tan inquietant, que intenta guanyar-se el respecte i l’amor de la seva estimada a l’Anglaterra del segle XVIII. És un melodrama, basat en una novel·la de Víctor Hugo, no és una cinta de terror com sovint s’ha pensat. El 1940, el dibuixant Bob Kane va crear el Joker i ho va fer inspirant-se directament en l’aspecte de l’actor Conrad Veidt en aquest film.
‘Fantomas’
Louis Feuillade, 1913-1914
Fantomas va néixer el 1911 en una sèrie de novel·les dels francesos Marcel Allain i Pierre Souvestre, que retrataven un geni del mal amb aquesta habilitat per disfressar-se que vèiem a les imatges, de qui no se sap quina cara fa i que té plans malèvols per a França. El 1913, el cineasta Louis Feuillade el va adaptar en un fulletó per episodis per al cinema, rubricant la seva popularitat. Pensa que als surrealistes els encantava el personatge, i que figures com Apollinaire o René Magritte el van tenir molt present a la seva feina.
‘El retorno del Doctor X’
Vincent Sherman, 1939
‘El retorno del Doctor X’, una pel·li de terror, l’única que faria mai Humphrey Bogart, en què interpretava un científic boig que havia sigut zombificat i que buscava sang per alimentar-se. Imagineu-vos que ets un actor de prestigi i que tens aquesta premissa. Què coi fas? Bogart odiava aquest film i el personatge que havia hagut d’interpretar, i que hauria pogut engegar a fer punyetes una carrera que el va portar aviat a rodar grans clàssics.
