Ja falta poc per l’ edició número 37 del Saló del Còmic de Barcelona i des d’aquí volem anar escalfant motors centrant-nos en una de les figures que s’hi homenatjaran, Stan Lee. El fundador de Marvel és famós per les seves creacions i pels seus memorables cameos, però del que potser no s’ha parlat tant és de la llarga i productiva relació amb la televisió. Aquí en fem un resum.

‘The Big Bang Theory’

Chuck Lorre i Bill Prady. CBS, 2007 – actual

‘The Big Bang Theory’ és un cas paradigmàtic de la influència de la cultura que representa Stan Lee, ja que tant la configuració de personatges com alguns dels seus gags es basen en el friquisme de tota una generació que va créixer llegint els seus còmics. Això de Stan Lee al final és la crònica d’una ascensió imparable: si fa uns anys que t’agradessin els seus superherois feia que fossis una persona estranya, ara no pot estar més a la moda. Als 80, si portaves una samarreta del Capità Amèrica et miraven malament! Per això homenatges com el que li fa Sheldon Cooper s’han tornat més necessaris del que ja ho eren.

‘Heroes’

Tim Kring. NBC, 2006 – 2010

Aquesta sèrie potser no hauria existit mai sense els superherois creats per Lee. Una de les coses que han fet de Stan Lee un home que aixeca passions a diferents generacions d’espectadors és aquesta predisposició a servir-se de la seva imatge per subratllar la vigència d’un gènere, més enllà de si el producte és de la seva companyia o no. En el cas de ‘Heroes’ quedava clar mirant-la que la majoria dels seus personatges tenien una inspiració directa en superherois de Marvel. La llàstima és que l’acabessin espatllant, perquè la seva primera temporada encara conserva la seva capacitat d’impactar l’espectador.

‘Los Simpson’

James L. Brooks, Matt Groening i Sam Simon. Fox, 1989 – actual

El creador de la sèrie, Matt Groening, és un fan total de Lee i es nota: en aquest esquetx hi ha més cites a Marvel i al seu creador de les que semblen humanament possibles! I que s’hi faci menció a Bill Bixby, que és l’actor que interpretava Hulk a la sèrie televisiva dels 70, és de friqui de primera categoria. T’he de dir que no va ser l’únic, perquè ‘Los Simpson’ va fer altres referències directes a Stan Lee i fins i tot va fer una introducció íntegrament dedicada als X-Men. No és estrany, perquè el recorregut d’aquesta sèrie, en emissió des de l’any 89, l’ha convertit en testimoni d’excepció de l’evolució de la cultura moderna.

‘The Defenders’

Douglas Petrie i Marco Ramirez. Netflix, 2017

A part dels cameos, Stan Lee també ha destacat per la seva aportació com a productor de sèries. Una de les més productives ha estat la col·laboració entre Marvel i Netflix en sèries com ‘The Defenders’. Sèries, però, que han estat totes cancel·lades. Hi ha qui diu que és per la propera arribada de la plataforma de Disney, perquè vol explotar els drets dels personatges, però en altres casos ha estat perquè la sèrie ja no donava per a més o l’audiència havia anat a la baixa. ‘The Defenders’ és la sèrie de Netflix que reunia la majoria dels personatges de Marvel que havia tingut aventura pròpia a la plataforma: Daredevil, Jessica Jones, Luke Cage i Iron Fist. A més, d’aquesta sèrie se’n va parlar poc, i era una adaptació excel·lent del còmic que la va inspirar. La implicació de Lee va ser total, com demostra que en aquest tràiler fins i tot aparegués en persona per promoure la sèrie.

‘Agents of S.H.I.E.L.D.’

Maurissa Tancharoen, Jed Whedon i Joss Whedon. ABC. 2013 – actual

Stan Lee va plantar la llavor de sèries que encara estan en emissió i que fins i tot tenen relació directa amb les pel·lícules de Marvel. Com ‘Agents of S.H.I.E.L.D.’, que no és imprescindible veure-la per entendre el que passa a les pel·lícules, però si la mires tens informació complementària que et fa un especialista en Marvel més precís i il·lustrat. A banda del seu vincle amb les pel·lícules, aquesta sèrie va començar essent molt irregular i va arribar a semblar que no duraria, però l’aposta de Stan Lee per ella i la fidelitat del seu públic l’ha acabat convertint en una sèrie de llarg recorregut que agrada, i molt, als fans dels còmics. I si no s’és fan, també funciona molt bé, perquè és molt entretinguda, els personatges són molt carismàtics i tècnicament és fantàstica.

‘Runaways’

Stephanie Savage i Josh Schwartz. Hulu, 2017 – actual

És la història d’un grup de joves amb habilitats especials que descobreixen que els seus pares són els dolents de la història. És a dir, que els súper dolents que havien de combatre de grans resulta que ja els tenen a casa. La gràcia d’aquesta sèrie basada en els personatges de Marvel no és només que doni la volta al punt de vista narratiu habitual dels relats de superherois, sinó que a més hi ha un discurs gens convencional sobre la lluita de classes: els pares i mares dels protagonistes amaguen el seu objectiu de dominar el món convertint-se en representants de l’alta societat nord-americana, i això dona peu a una mirada crítica molt suggestiva. Ja van dues temporades.

‘Stan Lee’s Lucky Man’

Neil Biswas i Stan Lee. Sky One, 2016 – actual

‘Lucky Man’ és una sèrie creada per Stan Lee i de producció britànica que no té cap vinyeta de referent, una veritable raresa. És la història d’un policia, interpretat per James Nesbitt, que un bon dia es desperta amb un misteriós braçalet que li permet controlar la seva sort. És a dir, el torna extremadament afortunat, però també té contraindicacions que el fiquen en moltíssims problemes. Per tant, sense acabar de ser un superheroi sí que hi ha una mica de l’esperit clàssic de Stan Lee en aquest personatge. La sèrie és notable perquè la intriga manté l’interès en tot moment i té la virtut de ser molt inclassificable: va del thriller a la comèdia amb solvència, i no deixa de ser curiós que tenint la marca Stan Lee sigui tan desconeguda.

‘The Reflection’

Stan Lee i Hiroshi Nagahama. NHK, 2017

Es tracta d’un anime, un gènere que no havia tocat al llarg de la seva filmografia. És bàsicament una història de superherois molt pròpia d’ell, però amb l’estètica i el llenguatge de l’animació japonesa. No va tenir gaire fortuna fora del seu país de producció, però val la pena veure-la pel que té de fusió d’estils i la seva interessant aproximació a un tipus d’història que no para d’enganxar públic de totes les edats.