‘Homecoming’
Eli Horowitz i Micah Bloomberg, 2018
Una nova sèrie protagonitzada per ni més ni menys que Julia Roberts, i el primer que s’ha de dir és que és molt lloable que una actriu com ella faci el salt a la televisió amb una sèrie tan arriscada que defuig els gèneres convencionals. És la nova creació de l’autor de ‘Mr. Robot’ i gira al voltant d’una psicòloga que es dedica a tractar soldats que tornen traumatitzats de la guerra. Fins aquí semblaria que és un drama clàssic de denúncia política, però quan passes del pilot et trobes amb un thriller inclassificable que juga constantment amb allò que no veus i no saps, cosa que genera una atmosfera molt opressiva. El millor que se’n pot dir, doncs, és que va contra corrent i no s’assembla a res que hagis vist.
‘The Romanoffs’
Matthew Weiner. Amazon, 2018
‘The Romanoffs’ demostra que actualment a la televisió s’experimenta més que al cinema. Fa uns anys hauria estat impensable veure una sèrie com aquesta; es tracta d’una antologia en què cada episodi és molt diferent de l’anterior, i això està provocant que la seva percepció sigui molt desigual. En aquesta sèrie del creador de ‘Mad men’, cada capítol, que dura uns 90 minuts, se centra en un o més personatges que són descendents dels Romanoff, i la mística de la família reial russa plana sobre totes les trames. Hi ha de tot, des d’històries d’amor convencionals fins a retrats molt excèntrics de la vida en societat, i si bé és veritat que no tots els episodis tenen la mateixa qualitat, convé dir que s’ha de veure perquè trenca del tot amb les sèries convencionals. A més, té un repartiment espectacular que inclou Isabelle Huppert, Aaron Eckhart i Diane Lane.
‘Wanderlust’
Nick Payne. Netflix, 2018
Aquesta producció britànica que està triomfant a Netflix té la virtut de tractar temes poc presents a la televisió i obrir-ne debats perquè tracta problemes molt delicats sense pèls a la llengua. És la història d’una terapeuta que es veu obligada a redefinir la relació amb el seu marit quan aquest té un accident i perd part de les seves funcions físiques i cerebrals. La sèrie planteja, sobretot, com s’enfoca la vida de parella quan t’adones que el sexe no serà mai més el mateix, i què es pot fer per salvar una relació quan es plantegen alternatives com mantenir relacions amb altres persones. Poques vegades s’ha vist un tractament semblant de la separació entre amor i sexe, i menys en to de comèdia. La seva protagonista és l’extraordinària Toni Collette.
‘Room 104’
Jay Duplass i Mark Duplass. HBO, 2017 (en emissió)
Una producció que aconsegueix ser una veritable raresa jugant amb diversos gèneres; cada episodi és independent, però tot passa a la mateixa habitació d’un motel. És obra dels germans Duplass, els grans valedors del cinema i la televisió independents. En aquesta sèrie d’HBO homenatgen les antologies dels anys 60 i 70, i mostra la gran quantitat de coses inesperades que els pot passar als inquilins d’un motel en episodis de poc més de 20 minuts. És una sèrie que bàsicament es dedica a torpedinar les expectatives de l’espectador. Hi ha històries que adopten un to més íntim, però també n’hi ha de terror i d’altres que arriben a desarmar de tan delirants que es tornen. La fórmula ha funcionat, perquè just se n’acaba d’estrenar la segona temporada.
‘Capa y puñal’
Joe Pokaski. Freeform, 2018
No és fàcil trencar les regles del joc en sèries que expliquen una mateixa història al llarg d’una temporada i menys quan portes un segell com el de Marvel. És per això que ‘Capa y puñal’ és molt recomanable. Ja no eren superherois convencionals a les vinyetes originals, però és que a la sèrie que els adapta van fins i tot molt lluny. La història se centra en un noi ric i afroamericà i una noia pobra i blanca que sobreviu estafant la gent. Una nit, un misteriós incident els connecta de manera sistemàtica i obtenen poders: ell pot teletransportar-se i ella pot invocar un punyal amb la ment. Fins aquí podríeu pensar que es tracta de la típica aventura juvenil sobre dos defensors de la justícia. Doncs no: com ja feia el còmic, ‘Capa y puñal’ és una reflexió gens convencional sobre les desigualtats socials i els conflictes racials, i en cap moment permet que la trama resti força a les seves denúncies. És la demostració que fins i tot gèneres tan de moda poden adquirir formes poc còmodes per a l’espectador.
‘Vergüenza’
Juan Cavestany i Álvaro Fernández Armero. Movistar, 2017 (en emissió)
Una sèrie que juga a trencar el motllo amb la incorrecció política és l’espanyola ‘Vergüenza’. En aquesta sèrie imprescindible Javier Gutiérrez interpreta un fotògraf que fa i diu allò que sempre et fa passar vergonya aliena. És obrir la boca i penses “no, no ho diguis”, però ell ho diu, i l’humor de la sèrie es basa en aquesta sensació permanent d’incomoditat. Hi ha qui ho pot veure com una simple provocació, però em sembla que ‘Vergüenza’ ens emmiralla a una classe de personalitat que acostumem a tenir ben a prop, però que no estem acostumats a veure en un relat televisiu. La sèrie també deu molt a l’actriu Malena Alterio, que interpreta la dona del protagonista i també retrata un tipus molt específic de personatge. Ben aviat se n’estrena la seva segona temporada.
‘Mr. Mercedes’
David E. Kelley. AT&T, 2017 (en emissió)
Ara que està tan de moda Stephen King, és fàcil deixar-se enganyar per les aparences en ‘Mr. Mercedes’ que, aparentment, sembla una sèrie de terror. És molt inquietant i està plena de tensió, però defuig completament el cànon tradicional. Documenta l’obsessiva rivalitat entre un veterà policia i un psicòpata que es dedica a atropellar la gent amb el seu Mercedes, però en realitat és una molt peculiar faula sobre l’Amèrica profunda i els seus racons més obscurs. Per descomptat que presenta la majoria de trets característics de Stephen King, però alhora adopta un to molt excèntric que la diferencia, i molt, d’altres adaptacions de l’escriptor. De fet, si t’hi fixes, ja va per la segona temporada i se’n parla poc, i en gran mesura és perquè es tracta d’un producte molt atípic que no és per a tothom.
‘True detective’
Nic Pizzolatto. HBO, 2014 (en emissió)
També tenim sèries que van a la contra perquè, tot i tenir creada una marca pròpia, no semblen estar gaire preocupades pel calendari. És el cas de la sèrie de trajectòria més estranya dels darrers anys: ‘True detective’, que ha tardat més de tres anys a tornar. El 2014 la primera temporada va ser un veritable fenomen televisiu i tot just l’any següent, la segona, que no va agradar a ningú excepte a un servidor, va dilapidar tota la credibilitat de la sèrie. El mes de gener tindrem la tercera temporada, que sembla voler tornar als orígens i té el repte de recuperar el segell de qualitat de la sèrie. Si ho mires amb perspectiva, és una sèrie que s’ha tornat una veritable raresa per la manera en què HBO n’ha gestionat la trajectòria, i només per això ja es mereixia figurar en aquesta llista.
