Novine (The Paper)
Està essent una de les sorpreses de la temporada. És la típica sèrie que potser no s’hauria arribat a estrenar al nostre país, però com que Netflix aposta tant per ficcions de diferents països, està tenint un èxit insòlit gràcies, principalment, a una trama molt atractiva que aconsegueix enganxar pràcticament des de la primera seqüència. “The Paper” comença amb un atropellament amb fuga que afecta un dels homes més poderosos de Croàcia, que a més es disposa a comprar el principal diari del país. A partir d’aquí, veiem el dia a dia dels periodistes d’aquest diari que investiguen el cas, mentre s’aboquen a una realitat empresarial per la imminent compra del seu mitjà. Un de les principals troballes d’aquesta sèrie és que retrata amb molta precisió la vida quotidiana del periodista d’investigació, fent-se molt creïble sense renunciar al suspens.
Lou Grant
Lou Grant era un drama molt realista sobre els conflictes quotidians de la redacció d’un diari, mentre que la seva germana gran (La chica de la tele) era una sitcom amb rialles enllaunades i més centrada en les trames sentimentals. “Lou Grant” ha sobreviscut amb molta dignitat al pas del temps pel seu rigor a l’hora de parlar de l’ofici, però sobretot gràcies a la memorable interpretació d’Edward Asner. La difícil conciliació entre la feina i la vida personal, els dilemes morals a l’hora d’informar de casos espinosos o les pressions polítiques eren alguns dels temes que es van tractar a la sèrie al llarg de les seves cinc temporades.
Ràdio Cincinnati
Una sèrie que també resisteix molt bé el pas del temps. En gran mesura perquè els seus personatges estaven tan ben explicats que és impossible no identificar-hi algú que coneixes. Quants Les Nessman o Johhny Fever hem conegut o escoltat al llarg de la nostra vida? Un dels grans eixos d’aquesta sèrie, i un factor clau del seu humor, era el conflicte permanent entre el que es diu en antena i el que realment voldries dir, i a més aconseguia que l’emissora de ràdio fos realment creïble per la naturalitat dels seus diàlegs. S’ha de dir que aquesta sèrie de quatre temporades devia molt al talent del seu creador. Hugh Wilson, que va ser el principal responsable de “Loca academia de policia”.
Murphy Brown
Una sèrie en clau de comèdia, però que tractava temes molt seriosos. I és justament que fos tan punyent parlant de la realitat nord-americana del seu temps el que la va convertir en un clàssic modern. Sense oblidar la seva meravellosa protagonista, interpretada per Candice Bergen, una de les primeres dones amb poder de la televisió que mai se sotmet a la masculinització del seu entorn professional. Ho diré d’una altra manera: Murphy Brown exercia dona en un univers d’homes sense complexos, i a més bona part dels gags es basaven justament en l’actitud recelosa dels homes davant de dones com ella. La sèrie també era un retrat molt incisiu del periodisme televisiu, i la fràgil línia que separa la informació de l’espectacle. Per cert que aquest mateix any s’estrenarà un “revival” amb la mateixa Bergen, i serà interessant comprovar com s’adapta el personatge als nous temps.
Sports Night
Era una radiografia realment brillant sobre les dinàmiques laborals del periodisme esportiu, i més concretament d’un programa televisiu en horari de màxima audiència. La sèrie té tots els ingredients habituals en Sorkin: diàlegs llargs i molt ocurrents sobre les agitades vides personals dels protagonistes, un equilibri prodigiós entre drama i comèdia, i una àcida reflexió sobre el paper del periodista a la societat moderna. Uns anys després, Sorkin tornaria a punxar amb “Studio 60 on the sunset trip”, que també s’ambientava en un programa de televisió.
The Newsroom
La sèries està ben rodada i té algunes bones trames, la majoria de diàlegs i sobretot els seus intèrprets, amb Jeff Daniels i Emily Mortimer al capdavant. Però té un problema força insalvable: aquests periodistes que retrata viuen en un món sense precarietat, on tothom és súper guapo i ocurrent, i on hi ha un marge absolutament inversemblant per a resoldre problemes laborals. De fet, és un problema inherent en Sortkin, que idealitza la majoria de realitats que documenta. Ara bé, que em sembli una mala radiografia de l’ofici periodístic no treu que em semblin molt interessants les seves reflexions sobre el mitja televisiu en uns temps en què la immediatesa s’acostuma a imposar al rigor.
The Hour
Una sèrie ambientada a l’Anglaterra dels temps de la Guerra Freda. I centrada en l’equip d’un programa de televisió que topa constantment amb la dificultat d’informar sobre la veritat en uns temps tan convulsos políticament. Un dels aspectes que més distingeix “The Hour” d’altres sèries sobre el gremi és que aquí no hi ha una mirada idealitzada, o la temptació d’atorgar-li una dimensió èpica: els conflictes dels personatges tenen una forta pàtina moral, i de fet els seus protagonistes estan plens de matisos que no els fan precisament empàtics. Només va durar dues temporades i és una llàstima. Entre els seus protagonistes hi havia grans noms com Dominic West, Romola Garai o Ben Whishaw.
The Bold Type
La sèrie es troba basada en les experiències personals d’una de les editoras de “Cosmopolitan”. , I si bé és cert que està plena de trames sentimentals molt típiques que interpel•len el públic jove, també és veritat que mostra el dia a dia d’una revista amb molta més gràcia de la que apuntava. Sobretot perquè, a diferència d’altres sèries que hem parlat fins ara, introdueix detalls força interessants sobre el paper de les xarxes socials i la vida privada dels que acaben essent protagonistes d’aquestes revistes. La sèrie és a Amazon i va ser renovada per a dues temporades de cop perquè als Estats Units va funcionar molt bé. Tornarà el 12 de juny a la plataforma.
AQUÍ PODEU VEURE LA SECCIÓ DEL PEP PRIETO SOBRE LES SÈRIES PERIODÍSTIQUES:
