The Last Call
És una sèrie divertidíssima que aconsegueix funcionar molt bé a dos nivells: per una banda, és tot un exemple de com integrar la música a la trama d’una sèrie, i per l’altra, vindria a demostrar que la senzillesa és un plus a l’hora d’explicar històries. “The last call” fa gala d’un gran sentit de l’humor a l’hora de plantejar una idea molt generacional: quantes vegades hem somiat amb què triomfem amb la nostra banda de rock? La sèrie juga a riure’s una mica d’aquestes premisses, i ho fa amb un estil molt fresc.
Vinyl
Doncs si bé és veritat que l’audiència no va ser la prevista, “Vinyl” va ser igualment renovada per a una segona temporada, però HBO es va fer enrere a l’últim moment. El motiu? Doncs fonamentalment econòmic, ja que ni Scorsese ni Jagger estaven disposats a reduir ni un dòlar del pressupost, i finalment la cadena va optar per prescindir-ne. Una llàstima, perquè el seu repàs dels auges i caigudes de la indústria musical dels 70 mereixia tenir continuïtat i entrar de ple en episodis tan sucosos com els que explicava la primera temporada. Convé recordar que “Vinyl” es basa en vivències del propi Jagger i es nota, perquè la sèrie transpira molta autenticitat i fins i tot hi apareix el seu fill, James Jagger, en un paper clarament inspirat en ell. Això sí, la cancel·lació no afecta l’excellència del seu recorregut: la sèrie es pot veure com si fos de temporada única i funciona igualment.
Roadies
La sèrie es troba centrada en els tècnics que fan possibles els concerts de les gires. I atenció, perquè està produïda per J.J. Abrams, està escrita i dirigida per Cameron Crowe, el creador de “Jerry Maguire” i “Casi famosos”, i compta en el seu repartiment amb intèrprets tan carismàtics com Luke Wilson, Carla Gugino o Imogen Poots. Però no la mirava ningú, fins al punt que la cadena es va plantejar retirar-la de la graella. No s’acaba d’entendre: és cert que no inventa la sopa d’all i que no aporta gaire més del que has vist a d’altres treballs de Crowe, però és una mirada molt simpàtica i fins i tot entranyable a les interioritats del món de la música. A banda que està plena de picades d’ullet a històries reals de músics molt populars.
Nashville
Una sèries que està a punt de finalitzar i que ha durat sis temporades. Costa de creure, però és així. La història de “Nashville” mereix una sèrie a part, perquè va començar essent un èxit i, quan va caure d’audiència, va ser cancel·lada. Però llavors la va recuperar una altra cadena i ha aconseguit mantenir-se sis anys en emissió repetint sempre la mateixa fórmula. El secret del seu èxit? Al principi, veure la rivalitat entre dos cantants, una de veterana i una estrella emergent, i després ampliar la història a d’altres aspirants a triomfar a la capital del country. Evidentment, que la sèrie tingui un to molt marcat de serial de sobretaula és el que li ha donat fans tan fidels, però també t´he de dir que és un plaer culpable de primer nivell. I si t’agrada la música country, lògicament no te la pots perdre.
The Get Down
L’autor de “Moulin Rouge” acostuma a gastar molt en les seves obres, i aquesta no va ser una excepció: a banda de la seva esplèndida recreació de l’Amèrica dels anys 70, tenia una banda sonora excepcional que alguns encara ballem quan escoltem. Però la seva història d’un grup de joves de barris pobres que provaven de fer-se un nom a la indústria musical no va acabar de quallar segurament pels seus evidents problemes de to, ja que a estones semblava “Ha nascut una estrella” i en d’altres una comèdia juvenil a l’ús. Però més enllà que punxés, era un producte molt interessant en tant que diferent, i a la llarga és probable que se la coroni com una sèrie de culte. Té un final, o sigui que també se la pot mirar com una sèrie de temporada única.
Mozart in the Jungle
Una altra cancel·lació inesperada per als fans. Però crec que quatre temporades eren suficients, més que res si es volia evitar aquell efecte d’esgotament d’algunes històries quan s’allarguen innecessàriament. “Mozart in the jungle”, que va ser molt premiada mentre va estar en emissió, se centra en el director i els músics de l’orquestra simfònica de Nova York. La seva principal originalitat residia amb què aconseguia parlar una mica de tot: de la dificultat de formar part d’un projecte musical tan ambiciós, sí, però també de com aquest repercutia en la vida personal dels seus protagonistes. I sempre amb un to entre còmic i amarg que la convertia en una autèntica raresa. Hi jugava molt a favor el carisma de Gael García Bernal.
Empire
Arrossega els fans de les sèries amb ànima de culebrot, però també els innumerables fans dels hip-hop, que han convertit la sèrie en un veritable fenomen. “Empire” gira al voltant de les lluites de poder al voltant d’un magnat dd’aquest gènere que, cansat d’estar a l’ull de l’huracà, obre el debat de la seva successió. La sèrie funciona per la seva banda sonora, pel carisma dels seus protagonistes, en particular Terrence Howard i Taraji P. Henson, i perquè està plena de girs tremendistes, d’aquests que et fan venir ganes d’aplaudir. Aquest mateix any s’ha d’estrenar la seva cinquena temporada.
Flight of the Conchords
Una sèrie de HBO que en el seu moment va ser molt ignorada. Potser perquè es va avançar al seu temps: la sèrie fusiona estils com el fals documental o la comèdia generacional per explicar els delirants intents de dos músics nova-zelandesos pe triomfar a l’escena independent de Nova York. La sèrie parla d’èxits i fracassos, però sobretot és un retrat molt àcid i divertits de la gran quantitat de situacions absurdes que et pots trobar quan aspires a viure de la teva creativitat.
AQUÍ POTS RECUPERAR LA SECCIÓ DEL PEP PRIETO SOBRE SÈRIES AMB MÚSICS:
