Ryan Murphy, un dels creadors televisius del moment

‘Pose’

‘Pose’ potser no serà una de les sèries més vistes de l’any, però no hi ha dubte que mereix tota l’atenció possible. Es tracta d’una de les obres més personals de Murphy i se centra en les lluites del moviment LGTBI durant els anys 80, i com van aconseguir expressar-les creant tota una subcultura de competicions de ball on tothom podia ser com realment volia ser. La sèrie es basa justament en això, en les dificultats d’un grup de personatges per ser acceptats socialment per la seva sexualitat i com l’escenari els ajuda a reconciliar-se amb el món. ‘Pose’ diverteix i emociona al mateix temps, perquè si bé tracta temes molt dramàtics aconsegueix mostrar-los des d’una perspectiva molt humana i propera que ens roben el cor des de la primera seqüència. I com acostuma a passar amb Murphy, la recreació de l’època és extraordinària.

‘Nip/Tuck’

Murphy no és un fenomen gens nou, si no que la seva trajectòria ve de molt lluny. Tot comença fa exactament 15 anys, amb l’estrena d’una magnífica sèrie que va establir els fonaments de la seva obra: ‘Nip/Tuck’. Avui és considerada ja una sèrie de culte, que a més té l’estranya virtut de mantenir-se tan innovadora i subversiva com el primer dia. Fins i tot abans que el fenomen de les sèries entrés en eclosió, Murphy va crear aquest esfereïdor relat sobre l’obsessió col·lectiva per les aparences a través de la història de dos cirurgians plàstics molt diferents. La sèrie enganxava pel que hi havia de políticament incorrecte a les seves trames, però sobretot perquè tenia uns personatges absolutament memorables. El doctor Troy encara no ha estat superat! I allà ja hi trobem algunes de les fixacions de Murphy, com l’ambivalència sexual, la tirania de la imatge o el que hi ha d’inquietant rere les aparences. No la van saber acabar bé del tot, però el trajecte va ser i és apassionant.

‘The new normal’

Murphy va tenir, des del primer dia, l’habilitat de parlar de coses poc habituals a la televisió, com demostra que dediqués tota una sèrie a parlar de maternitat subrogada i homosexualitat. Parlem de ‘The new normal’, una sèrie que no va acabar de funcionar però que vista avui encara sorprèn. Agafava l’estètica d’una comèdia lleugera per parlar de temes molt seriosos, però com a ‘Pose’, sense perdre mai de vista la radiografia de les emocions i l’anàlisi del context social dels protagonistes. Segurament perquè no era una estrictament una comèdia -i perquè sovint es decantava més pel retrat sentimental- no va acabar d’agradar als espectadors, però la gran feina dels seus intèrprets i la solidesa dels guions la fan absolutament recomanable. I, a més, era molt valent. I encara ho és, parlar d’homosexualitat, classes socials i maternitat subrogada en una cadena com la Fox!

‘Glee’

Les cadenes permetien alguns capricis a Murphy gràcies a les moltes alegries que també aportava. De fet, ‘The new normal’ va ser possible perquè el director estava donant a la Fox unes audiències milionàries amb una de les seves sèries més comercials: ‘Glee’. Murphy va jugar-se-la amb el musical abans que ningú, va aconseguir que funcionés narrativament abans que ningú, i va sobreviure com ningú. Probablement si hi ha poquíssimes sèries musicals, és en bona mesura perquè ningú no ha sabut fer un altre ‘Glee’. A més a més, aquesta és una sèrie molt comercial, sí, però també molt personal: torna a haver-hi tractades realitats socials poc habituals a la televisió, i la frontalitat amb què parla de la sexualitat dels personatges va contribuir decisivament a normalitzar moltes coses. I després hi ha, evidentment, la seva meravellosa banda sonora. Fer versions de tants clàssics sense morir en l’intent té molt mèrit.

‘American horror story’

‘American horror story’ és la sèrie de més èxit que ha fet Murphy. Ja va per la novena temporada. És una joia i ja es pot dir ben alt. Per començar, perquè es tracta d’una veritable síntesi de les pors col·lectives, i preferiblement de les nord-americanes, i també perquè posa al dia els temes cabdals del gènere de terror amb un entusiasme contagiós. Després hi ha la seva qualitat, perquè té molt mèrit fer una antologia com aquesta, en què cada temporada és autònoma de l’anterior, mantenint el mateix grau d’interès. N’hi ha de millors i de pitjors, és veritat, però totes tenen el seu què. I després hi ha el segell de Murphy, que es fa evident en el retrat dels personatges i el to de denúncia que adopten algunes temporades. La vuitena, per exemple, era una estocada a Trump realment impagable.

‘American crime story’

‘American crime story’ és l’altra gran antologia de Murphy, una sèrie que es dedica a reconstruir assassinats famosos. La primera temporada, absolutament esplèndida, ens ensenyava el cas d’O. J. Simpson, i ho feia amb el gust habitual de Murphy per explorar els racons més foscos dels seus personatges, a banda que la recreació del judici era d’un realisme desarmament. La segona, d’aquest mateix any, se centrava en la mort de Gianni Versace i era més discutible, sobretot perquè en adoptar el punt de vista de l’assassí acabava fent-se una mica repetitiva i s’assemblava més del compte a ‘American psycho’. Però igualment mantenia l’interès i demostrava la valentia de Murphy a l’hora de reviure casos reals que, a més, diuen molt de la societat actual. La tercera temporada ja s’està rodant, i se centrarà en les decisions polítiques durant el pas de l’huracà Katrina.

‘Feud’

Murphy té molta debilitat pels casos reals i gràcies a això ha estat possible una sèrie tan recomanable com Feud, centrada en rivalitats històriques. La primera temporada es va centrar en l’enfrontament entre les actrius Joan Crawford i Bette Davis durant el rodatge de ‘¿Que fué de Baby Jane?’. La sèrie reconstrueix amb brillantor la llegendària rivalitats entre les dues protagonistes, però sobretot és una mirada molt crítica a la falta d’oportunitats que tenen les actrius a Hollywood quan arriben a una certa edat. Això és molt de Murphy: denunciar el tractament que fa de la dona a la societat de l’espectacle, que li serveix de metàfora de les derives patriarcals de la nostra societat. La sèrie també brillava per les interpretacions de Susan Sarandon i Jessica Lange. La segona temporada se centrarà, atenció, entre les disputes entre Lady Di i el príncep Carles d’Anglaterra, o sigui que la cosa promet molt.

‘9-1-1’

 ‘9-1-1’ és la sèrie més nova de Murphy i tracta sobre la feina dels serveis d’emergència però amb el toc Murphy. És bàsicament una sèrie d’acció sobre les situacions extremes amb què es troben aquests professionals, però està plena de matisos i tocs d’humor que l’allunyen del típic thriller. De fet, ‘9-1-1′ és més un retrat de com de fràgils arribem a ser en el nostre dia a dia, perquè qualsevol situació domèstica o quotidiana és susceptible de tornar-se perillosa. Aquesta sèrie és un cas molt curiós perquè, si bé es va estrenar el mes de gener, ja hi ha enllestida la segona temporada, que arriba el 23 de setembre.