El canvi climàtic ja no és un canvi, sinó una realitat. És per això que betevé engega un projecte global en què plantejarem qüestions com els efectes de la contaminació per a la salut, l’ús del cotxe, les nits tropicals o la desaparició de les platges de Barcelona… Però el món de la televisió ja fa temps que ha anat recollint d’alguna manera tots aquests fenomens. Amb el Pep Prieto repassem les sèries que ens avisen de les catàstrofes i els fenòmens que ens podem trobar per no haver tingut cura del nostre planeta. Atenció que algunes les haureu d’apuntar al que NO s’ha de veure!

Manifest

Jeff Rake. HBO, 2018

‘Manifest’, estrenada a HBO, és l’enèsim intent de trobar la nova ‘Perdidos’ amb una variant de les històries de catàstrofes. Però és una mica un “vull i no puc”. La seva premissa és prou atractiva: els passatgers d’un avió aterren i descobreixen que mentre eren a l’aire han passat cinc anys i mig. Per tant, els havien donat per desapareguts i la majoria de les persones properes han refet la seva vida. El problema és que el misteri està mal portat, els actors i actrius són tirant a terribles. A més, fa la sensació constant que tot plegat és massa ‘Perdidos’, una sèrie que s’ha demostrat irrepetible des de molts punts de vista.

3 %

Pedro Aguilera. Netflix, 2016 – en emissió

El tema de les catàstrofes és omnipresent a les sèries, i no només les nord-americanes. Tot això és gràcies a les distòpies, que s’han erigit en un gènere en si mateix. Del Brasil, per exemple, ens ha arribat una bona sèrie que ho tracta amb to de denúncia social: “3 %”. Es tracta de la primera producció brasilera de Netflix i presenta un món devastat pel canvi climàtic, on els joves han de competir per poder passar de viure als barris ruïnosos a les ciutats més modernes. Només el tres per cent ho aconsegueix, perquè les proves són molt dures i estan pensades per mesurar l’instint de supervivència. Fins ara s’han estrenat dues temporades: la primera era superior, perquè tenia més atenció al detall i mostrava les conseqüències socials del que explicava, mentre que la segona entra en terrenys del fantàstic molt més previsibles. En tot cas, és una sèrie molt interessant perquè trenca una mica amb el cànon de les distòpies modernes, sovint més centrades en l’acció que en el tema que tracten.

The rain

J.T. Mosholt, C. Potalivo i E.T. Jacobsen. Netflix, 2018 – en emissió

Una altra sèrie de Netflix, en aquest cas danesa: ‘The rain’. Una sèrie que també té una premissa molt interessant: el món s’aboca a l’apocalipsi perquè les gotes de la pluja porten un virus que acaba amb bona part de la població mundial i els supervivents es veuen obligats a una cursa gairebé salvatge per trobar aliments i descobrir com trobar un antídot. Aquí el problema és fonamentalment de guió: ‘The rain’ no aprofita cap de les seves idees argumentals i molt sovint presenta els personatges prenent decisions incomprensibles. D’acord que la situació que planteja és molt extrema, però no hauria estat malament que hi hagués una mica més de coherència. Ara bé, com a advertència del que pot passar si no vigilem més amb el planeta és prou funcional.

Inundación

Ingmar Menning i Johan Nijenhuis. Sundance TV, 2016

Sembla que la pluja serà un dels enemics principals de la humanitat, en gran mesura perquè no estem preparats per afrontar-la. Això és del que tracta ‘Inundación’. La sèrie planteja que les condicions climatològiques provoquen una inundació a les costes belga i holandesa i les autoritats es veuen obligades a impulsar una evacuació plena de perills. Vol ser una hipòtesi molt realista sobre la nostra falta de previsió davant catàstrofes com aquesta: des de la dificultat per garantir els aliments a la població fins a la impossibilitat de trobar refugi. Sense oblidar els conflictes lògics entre cossos de seguretat per a gestionar el drama col·lectiu. És cert que alguns personatges estan plens de clixés, però ‘Inundación’ aconsegueix el que es proposa: que ens fiquem a la seva pell i ens preguntem com reaccionaríem davant una situació com aquesta.

Into the badlands

Alfred Gough i Miles Millar. AMC, 2015 – en emissió

El més habitual a les sèries és trobar-se l’apocalipsi a l’estil de ‘Mad Max’, i la sèrie que millor capta aquest esperit dels futurs devastats i sense esperança és ‘Into the badlands’, una sèrie que barreja distòpia i arts marcials. Se centra en un món devastat on s’han restaurat les societats feudals i un guerrer intenta impartir una mica de justícia. Al principi, la cosa semblava anar de coreografies espectaculars i alguna tímida incursió en la ciència-ficció més o menys clàssica, però de mica en mica ha anat elaborant un imaginari propi i els personatges han anat guanyant matisos. El que resulta realment interessant és la seva aproximació a un futur que al final és una mica com el nostre present, ple de derives autoritàries que requereixen de personatges íntegres per poder sufocar-se. Ara bé, si no us agraden els discursos i voleu simplement veure coreografies violentes, és la vostra sèrie, perquè d’acció n’hi ha molta. A la darrera temporada hi havia un director espanyol a les seves files, Paco Cabezas.

Hard sun

Neil Cross. BBC, 2018

Les sèries ens mostren futurs desoladors, però també ens avisen de futurs drames apocalíptics en temps real. Això és el que provava de fer una sèrie tan interessant com irregular: ‘Hard sun’. És del creador de ‘Luther’, Neil Cross, però no està a l’altura de la sèrie amb Idris Elba. El seu punt de partida és, això sí, molt, molt prometedor: dos policies descobreixen que el sol s’apaga i que ens queden a tots plegats cinc anys de vida. És una sèrie fantàstica, sí, i té el seu grau de suspens, però sobretot acaba essent una reflexió força pretensiosa sobre la caducitat de la vida i el que faríem si sabéssim la data exacta de la nostra mort. A mesura que avança es torna més i més retòrica i perd interès. Tampoc no hi ajuda gaire que el seu protagonista sigui Jim Sturgess, que mai no acaba de funcionar en cap paper. Però almenys s’ha de reconèixer que la sèrie parteix d’una bona idea.

The crossing

Jay Beattie i Dan Dworkin. ABC, 2018

I encara una altra d’aquestes sèries amb premisses interessants que s’acaben espatllant: ‘The crossing’, una altra distòpia d’aquest any que ha acabat merescudament cancel·lada. Sembla una altra filla de ‘Perdidos’, tot i que potser un pèl superior a ‘Manifest’, perquè almenys sostenia l’interès fins al final de la temporada. Aquí la cosa anava d’un poble on apareixen de sobte centenars de persones en un llac, i de les quals només en sobreviuen 47. Asseguren que són refugiats del futur que han viatjat en el temps per escapar d’una guerra. Té gràcia que jugui amb la idea que els conflictes sociopolítics del present poden desencadenar un desastre sense precedents, però abandona massa aviat les seves lectures socials per entregar-se a un exercici de misteri tan efectiu com, en el fons, prescindible. És un cas de distòpia explicada a l’inrevés, però al final els seus recursos dramàtics són tan elementals que no ha convençut ningú.

The walking dead

Frank Darabont i Angela Kang. AMC, 2010 – en emissió

Ara sí, parlem de l’apocalipsi més conegut de la televisió… el de ‘The walking dead’, que acaba d’estrenar temporada (la novena, ja!). Algun dia aquesta sèrie s’estudiarà a les escoles, i no precisament pels seus mèrits, sinó per la capacitat d’allargar una trama fins a extrems irrisoris. Cada any s’inventen l’excusa per mantenir l’interès dels fans i cada anys fan el mateix: el primer i l’últim capítol són impacte, i tota la resta són monuments a l’avorriment. Això sí, la seva mirada a l’apocalipsi quedarà a l’imaginari col·lectiu durant molts anys.