8 sèries basades en fets reals

‘Narcos: México’

Carlo Bernard, Chris Brancato i Doug Miro. Netflix, 2018

És una de les sèries del moment i, encara que pel seu caràcter violent ens costi de creure, està basada en fets reals. De fet, ‘Narcos’ ha aconseguit allò tan complicat de crear, una marca pròpia. Perquè, si bé és veritat que molts detalls són ficticis i hi apareixen personatges que estan estrictament pensats per fer avançar la història, el que s’hi explica sobre el narcotràfic i els intents per combatre’l està basat en episodis perfectament documentats. Durant la trama de Pablo Escobar, ningú ho dubtava però, ara que l’acció es trasllada a Mèxic, potser la frontera entre realitat i ficció es fa més difusa. Tot i això, és relativament fàcil veure-hi una recreació dels problemes actuals del país. Un “spin off” acabat d’estrenar i molt entretingut però poc innovador, segurament perquè la fórmula comença a donar símptomes d’esgotament.

‘Fuga en Dannemora’

Brett Johnson i Michael Tolkin. Showtime, 2018

Una de les estrenes més destacades d’aquest mes. El seu director és ni més ni menys que Ben Stiller que, en una de les seves poques incursions al drama, inclou entre els seus protagonistes Benicio Del Toro i Patricia Arquette. Es tracta de la reconstrucció d’una fuga real de la presó de Dannemora, a l’estat de Nova York, que es va produir el 2015. La van protagonitzar dos criminals que mantenien relacions amb la mateixa dona, una treballadora de la presó, que va començar escrivint-se amb ells i va acabar ajudant-los a fugir. La sèrie se centra en la relació entre aquests tres personatges, en la fuga i també en el desplegament policial espectacular per capturar-los. Una aposta tirant a tèrbola que sap conjugar el thriller amb la denúncia de les fragilitats del sistema de presons. El millor és que, mirant-la, al·lucines amb què moltes de les coses que s’hi expliquen siguin veritat!

‘Waco’

Drew Dowdle i John Erick Dowdle. Paramount, 2018

Recordeu la famosa secta de Texas? Doncs d’aquí parteix ‘Waco’, una sèrie magnífica que, de fet, no s’acaba d’entendre que no estigui inclosa entre les millors produccions de l’any —segurament és perquè no és una sèrie de plataforma, sinó una producció de Paramount Network que la companyia ha estrenat als seus canals propis—. La sèrie està explicada des de dos punts de vista: el del líder de la secta i el de l’agent del FBI que estava al càrrec del cas. Recrea, doncs, el setge de les autoritats a la secta, que va acabar atrinxerant-se a la seva granja i protagonitzant un fatídic episodi que molts encara recorden quan es parla de sectes i de l’Amèrica profunda. La sèrie brilla tant per la seva capacitat d’inquietar-nos com per les interpretacions de Taylor Kitsch i Michael Shannon.

‘Ransom’

Frank Spotnitz i David Vainola. CBS, 2017 – en emissió

A primer cop dull sembla una de les típiques sèries d’acció i, de fet, no se n’allunya gaire. Si bé no destaca per la seva qualitat, també s’ha de dir que el seu objectiu principal és entretenir. I ho aconsegueix, les coses com siguin. La sèrie tracta sobre un negociador de crisis d’hostatges i el seu equip i com cada cas es va tornant més complicat que l’anterior. Una història plena de suspens i girs narratius tan inesperats com, a vegades, poc versemblants. I si investiguem una mica en l’origen de la sèrie, descobrim que es basa en els casos reals d’un equip de negociadors que estan considerats dels més eficaços del món. Segur que la realitat no és tan sofisticada com la sèrie, però és veritat que saber que es basa en casos reals li dona un plus d’interès.

‘The Fall’

Allan Cubitt. BBC, 2013 – en emissió

Alguns casos reals donen peu a sèries tan esfereïdores com els mateixos fets en què s’inspiren. Només cal veure ‘The Fall’. Concretament parla d’un antic membre de les forces armades que va començar a assetjar dones amb esperit fetitxista i després va acabar convertint-se en un assassí en sèrie. A la producció, una de les grans dels darrers anys, Gillian Anderson, interpreta una policia que persegueix un psicòpata molt similar, un pare de família que comença alliberant les seves fantasies més inconfessables i acaba provocant un espiral de crims esgarrifosos. Si aquesta sèrie ha acabat essent tan aplaudida és pel seu plantejament narratiu, que va alternant la vida quotidiana de policia i assassí sense fer grans distincions dramàtiques. Si no l’heu vista, ja tardeu!

‘9-1-1’

Brad Falchuk, Tim Minear i Ryan Murphy. FX, 2018

Aquesta sèrie posa els pèls de punta justament perquè ens veiem molt reflectits. En aquesta producció de Ryan Murphy veiem els equips d’emergència de Los Angeles fent front a casos que sovint són tan increïbles que arribem a dubtar que hagin pogut passar de veritat. Però resulta que en la majoria de casos ho són: la sèrie es nodreix de casos particularment singulars, des dels més absurds als més dramàtics. Per això el resultat és tan curiós, perquè bascula entre el thriller més o menys convencional i uns aires humorístics que arriben a desarmar. S’agraeix, perquè en cap moment  l’espectador té la sensació d’estar davant de la típica sèrie policíaca.

‘La maldición de Hill House’

Mike Flanagan. Netflix, 2018

No volem acollonir ningú, però la millor sèrie de terror dels darrers anys es basa en fets reals: es tracta de ‘La maldición de Hill House’. Aquesta sèrie va sobre una família que, quan els fills són petits, ha de marxar de casa seva per la presència de fantasmes. Ja de grans, els germans es veuen obligats a tornar a la casa quan els espectres reapareixen a la seva vida. Però l’apunt important és que ‘La maldición de Hill House’ es basa en una mítica novel·la de Shirley Jackson que, al seu torn, estava inspirada en documents reals de casos de parapsicòlegs del segle XIX, per tant, hi ha un repunt de veritat en tot el que veiem. Com si la sèrie no fes prou por.

‘Making A Murderer’

Moira Demos i Laura Ricciardi. Netflix, 2015 – en emissió

Aquesta proposta ha sabut donar un protagonisme excepcional a la realitat, fins al punt d’aconseguir canviar-la. El cas de Steven Avery va donar un tomb arran de la primera temporada de la sèrie, fins al punt que a la segona se cita explícitament ‘Making a Murderer’ i el seu impacte social com a revulsiu del cas. I tot plegat per fer un àcid retrat del món judicial que et manté enganxat a la pantalla, sobretot, per la seva sensació de proximitat.