Amb només set anys, la María Rozalén ja va agafar un instrument per primer cop. Nascuda el 1986 a Albacete, va debutar de molt petita en concerts amb grups del seu barri i, amb el temps, es va fer un nom en solitari tocant en bars musicals i locals nocturns. Un dia, la María va decidir fer el salt… i se’n va anar a Madrid. I com si es complís el somni de la gran ciutat, ben aviat va fitxar per Sony Music i va treure ‘Con derecho a…’, el seu primer àlbum, amb què va obtenir un gran rebombori a les xarxes socials. La María va fer un munt de concerts i una gira internacional, que la van mantenir ocupada un any sencer. I ara, publica un segon àlbum en què es pregunta ‘Quién me ha visto…’, una expressió molt lògica per algú a qui les coses li han canviat tant en poc temps. Això sí, ella s’ho pren amb calma, perquè sap perfectament que la música, a part d’una forma d’expressió, també pot ser una teràpia…
‘Quién me ha visto’
‘Quién me ha visto…’, és el segon àlbum de Rozalén, que s’ha situat en el número 1 de vendes a plataformes com iTunes. Aquest nou treball està produït per Ismael Guijarro (que ja va produir el debut de la cantant) i inclou 12 cançons que ella mateix defineix com ‘buenrolleras’ però en les quals trobareu molta crítica social. Entre els temes, s’inclou una versió de Luis Eduardo Aute i ‘Berlín’, que forma part de la banda sonora de la pel·lícula ‘Perdiendo el norte’ de Nacho G. Velilla.
