Rozalén ho ha tornat a fer. S’ha tancat a l’estudi i ha vessat fins a l’última gota que li corria per dins en un disc carregat d’introspecció i de simbolisme. El quart àlbum de la cantant té títol de faula ‘El árbol y el bosque’ i capgira allò de “que els arbres no t’impedeixin veure el bosc’ per un “que el bosc et permeti veure els arbres”, en referència a parar atenció a l’individu, a les persones, enmig del soroll de la societat. Una idea que l’artista confessa que va agafar de Luis Eduardo Aute i que li permet desplegar el seu imaginari propi a través dels onze temes de l’àlbum.
Estic il·lusionada, perquè feia dos anys que guardava aquest disc, però també estic trista perquè no sé quan el podré cantar en directe”
“Carpe diem”, autocura i empatia
El disc arrenca amb ‘Este tren’ tot un himne a gaudir de la vida, que insta a gaudir de cada moment com si fos únic, en la mateixa línia amb què a ritme de son cubà s’atreveix a parlar de la mort a ‘El día que yo me muera’. La cançó més metafòrica d’aquest treball és segurament ‘Y busqué’, un tema que parteix de l’experiència de la cantautora i compositora en la pujada al temple Tepozteco, a Mèxic, on explica que es va confrontar amb el seu jo. En aquest sentit, també fa una reflexió sobre les cures que ens dediquem a nosaltres mateixos a través del tema ‘Que no, que no’, creat per a la banda sonora de l’última pel·lícula d’Icíar Bollaín, protagonitzada per Candela Peña, ‘La boda de Rosa’. Però al llarg del disc també fa una mirada al context actual amb ‘Aves enjauladas’, escrita en plena pandèmia, i ‘La línea’, un relat sobre el drama que viuen milers de persones migrants al mar, que l’artista va conèixer de primera mà en la seva visita al Chad.
La gira, encara incerta
De moment, la pandèmia no li ha permès a Rozalén presentar el seu disc als escenaris. Explica que, a hores d’ara, encara no té dates de gira fins al mes de maig del 2021, i sempre subjectes a l’evolució de les mesures de restricció sanitària que ja van marcar les seves actuacions de l’estiu amb limitació d’aforament i distància social. “Sigui com sigui haurem de sortir a cantar, encara que sigui perdent pasta per part meva, hem de sortir, per donar feina i alegrar la gent i alegra-me a mi mateixa”, comenta l’artista, que lamenta la greu situació en què es troben ara mateix les sales de concerts.
Si no fos per les sales petites, on vaig començar a tocar, jo aquí no estaria cantant i parlant, i les veig tancades i em moro de la pena. Què fem en un país on després no hi haurà ningú que canti? ”
