Amb l’ajuda d’un llapis, unes veus distorsionades i molts litres de mala bava, Rocío Quillahuaman Terrazas ha fet dels “stories” d’Instagram una eina antropològica… i tot un art. Peruana de naixement i barcelonina d’adopció, Rocío va estudiar Comunicació Audiovisual a la UB en l’època del gran esclat de les xarxes socials i, ben aviat, va veure que aquest era, també, el seu ecosistema. Col·laboradora a mitjans com Playground o Yorokobu, les seves animacions penjades a YouTube l’han feta popular entre una comunitat que ja la veu com a una “influencer”, capaç de destapar petites grans vergonyes i misèries hipsters en poc més d’un minut. I avui seu al sofà de l”Àrtic’, on farem tot el possible per no acabar protagonitzant una de les seves animacions.
Barcelona com a paisatge
Les animacions de Rocío Quillahuaman parlen de la generació mil·lennista, de les seves angoixes i les seves dèries: la crisi econòmica endèmica, els preus del lloguer, la necessitat d’aparentar ser “algú” a les xarxes o la gestió de les quotes d’autònoms. I tot i que els temes es poden traslladar a moltes altres ciutats, el cert és que en les seves històries hi respira tota el tarannà de Barcelona, amb temes com el Primavera Sound i arquetipus com el dissenyador o el bloguer.
Una animadora que no sap dibuixar
Rocío Quillahuaman no és dibuixant. Si li ho preguntes, et dirà que no en sap, i tot i això, es va llençar a la piscina i va començar a publicar a la xarxa els seus treballs. Tot plegat va començar com una broma amb un amic seu, amb qui es va intercanviar uns retrats que constataven que cap dels dos en sabien gens ni mica, de dibuix. Però la cosa va començar a funcionar a internet i ben aviat va passar del dibuix a l’animació. Un any i escaig més tard, Rocío Quillahuaman té més de 70.000 seguidors a Instagram, la millor prova que l’èxit no sempre entén de virtuosismes, i que amb una bona idea es pot captivar el públic si aconsegueixes que, en cada un dels teus dibuixos, s’hi amagui talent del bo.