Aquesta setmana es celebra a Barcelona la BCNegra, la principal cita barcelonina amb un gènere que també ha tingut molta implantació en el cinema. La novel·la negra és una de les tipologies literàries que més han fet simbiosi amb el cinema, sobretot amb el cinema clàssic del Hollywood dels anys 40 i 50. Per una banda la literatura va nodrir el setè art d’arquetipus com el del detectiu cínic, la dona fatal (“femme fatale”), l’empresari sense escrúpols, el poli malcarat… I per l’altra, el cine va ampliar els horitzons d’aquest gènere literari donant-hi una estètica, un ritme i un star-system que posava cara als seus personatges.
Trets bàsics del cinema negre
El gènere negre neix cap a principis dels anys 30, en novel·les mal considerades com a “populars”, fetes amb paper barat de polpa, d’aquí el terme de ‘Pulp Fiction’ que posaria de moda Tarantino, i ho fa amb personatges literaris com Philip Marlowe.
Humphrey Bogart és potser la cara més coneguda del gènere, i aquí interpreta un dels grans herois (o antiherois) del cinema negre: Philip Marlowe, el detectiu de Raymond Chandler protagonista, entre d’altres, d’‘El son etern‘. En aquesta escena veiem algunes constants tant de la novel·la com del cinema negre clàssic: diàlegs ràpids i sense floritures, molt de ritme, grans dosis de violència i un entorn criminal.
Això no vol dir que les narracions no siguin ni ambicioses ni complexes, és clar. Alguns dels arguments eren tan enrevessats que en el cas d’’El son etern’, William Faulkner, que n’era el guionista, va enviar el guió al seu director, Howard Hawks, que li va tornar dient: “De qui és aquest mort?”. La història era tan complicada, que hi havia un assassinat que no s’esclaria i ni el mateix Faulkner, escriptor del guió, sabia qui l’havia matat.
En aquesta escena tenim un robatori amb violència en un banc, cosa que en principi podríem considerar com a un delicte, però en el cas de ‘La jungla d’asfalt’, el classicàs de John Huston, els protagonistes són els lladres, nosaltres hi empatitzem i patim perquè no els enganxi la policia. I això per què?
Perquè la novel·la negra neix com a resposta al crac del 29, a la situació de depressió i de pobresa de les classes treballadores. És llavors quan autors com Chandler o Hammett, i després cineastes com Huston o Raoul Walsh, decideixen destapar i denunciar les vergonyes del model capitalista amb relats protagonitzats per personatges desesperats, cínics, que estiren els límits de la moral i que qüestionen l’autoritat establerta.
En aquells temps, la societat, deprimida, quan anava a una sala, o veia espectacles escapistes de la Metro Goldwyn Mayer com ‘El màgic d’Oz’, o se n’anava a veure relats que el confrontaven amb la realitat, com el cinema negre que feien productores com la RKO o la Warner. Penseu que molts dels cineastes que practicaven el gènere negre van acabar perseguits a la cacera de bruixes contra els comunistes a Hollywood, i que quan Dashiell Hammett va morir, l’FBI va enviar dos agents a l’enterrament a assegurar-se que per fi se l’havien tret de sobre.
Pel que fa a l’estètica cinematogràfica, costa imaginar el cinema negre sense Fritz Lang i títols com aquest ‘Els subornats’. Lang i tota la resta de cineastes europeus, sobretot alemanys que fugien dels nazis, van traslladar l’expressionisme de treballs com ‘El gabinet del doctor Caligari’, amb els clarobscurs marcats, l’ús de la llum i els enquadres impossibles a pel·lis com la que ara veiem. El seu estil retorçat, que apel·lava a la psicologia i als comportaments inestables i extremats, li van anar la mar de bé al gènere negre.
El cinema negre vist pels europeus
’El cercle vermell’ és una pel·li de Jean-Pierre Melville, el cineasta francès que més i millor va saber entendre i replicar ‘a l’europea’ el cinema negre americà. Més enllà de Melville, els cineastes francesos de la Nouvelle Vague van reivindicar molt el gènere, perquè va arribar a les sales després de la II Guerra Mundial. quan eren adolescents, i als seus films i els seus escrits teòrics van elevar a la categoria de mites a gent com Huphrey Bogart, Lauren Bacall i Robert Mitchum, i al tipus de cine que feien.
No és gens agradable veure com li obren el nas a Jack Nicholson, però el seu aspecte amb el rostre embenat per la ferida és la imatge més icònica de ‘Chinatown’, una pel·lícula que recuperava els codis estètics i narratius del cinema negre… però els temps havien canviat.
La pel·li està rodada el 1974, quan entre els conflictes com la guerra de Vietnam o la mort de Kennedy els nord-americans viuen en un moment molt crític amb la societat que s’ha traduït en el New Cinema de Scorsese o Coppola. I ‘Chinatown’ beu d’això i presenta un relat molt pessimista, amb un final desolador, que supera amb escreix totes les dosis de cinisme d’autors com Chandler, Hammett o fins i tot Jim Thompson.
Homenatges i revisions contemporànies
Aquesta escena era impossible de rodar, perquè Humphrey Bogart va morir el 1957 i Steve Martin llavors només tenia 12 anys. Però això no és un problema per a ‘Cliente muerto no paga’, un encantador homenatge al gènere en què Martin interpretava un detectiu dels anys 40 que s’anava trobant amb una sèrie de personatges interpretats pel més granat del cinema negre. Tota la pel·li està construïda amb plans rodats el 1982 i contraplans extrets de títols mítics de l’època per crear una història totalment nova.
‘Qui va enganyar Roger Rabbit?’ és una pel·lícula que homenatja el Hollywood dels anys 40 des de dues vessants: per una banda l’animació, sobretot dels personatges clàssics de la Warner i de la Disney, i per l’altra el cinema negre. Un clàssic modern que ens recorda que els codis clàssics del gènere continuen estan plenament vigents i són fàcilment reconeixibles per a les generacions nascudes als 80 i als 90.
‘L.A. Confidential’ recupera l’ambient, el to i fins i tot els aires clàssics del Hollywood dels 40. Però la pel·lícula, i el llibre de James Ellroy, també ens diu que aquella època s’ha acabat. Que la policia que apareix al film és molt més violenta i corrupta que la que sortia a ‘El falcó maltès’ o ‘El son etern’. I, sobretot, ens presenta al personatge de Kim Basinger, que forma part d’un bordell on les prostitutes imiten actrius clàssiques. Una manera de dir-nos: tot aquella esplendor no tornarà, el que hi ha ara és molt més sòrdid.
