La barcelonina Núria Cadenes volia ser escriptora i pagesa, però els seus plans es van haver de posposar. Amb només 18 anys, va ser acusada de pertànyer a Terra Lliure i empresonada sense proves concloents. Allà va escriure les ‘Cartes de la presó’, però no va ser fins al cap de quatre anys que va poder sortir, estudiar a la UB i exercir com a traductora. El 1999 va publicar ‘El cel de les oques’, i va començar una carrera com a novel·lista i assagista amb un compromís polític i social que l’ha duta a recordar ‘L’Ovidi’ o a destapar les misèries d”El banquer’. Ara, després d’haver-nos explicat ‘Tota la veritat’ en el seu llibre anterior, ens presenta una colla de ‘Secundaris’ que viuen en un barri tan nostrat com el turó de la Peira.

L’altra Barcelona del 92

Som al 1992, Barcelona està paint la ressaca dels Jocs Olímpics i la gran transformació que ha suposat, però no tota la ciutat s’ha “posat guapa”, com diria l’eslògan publicitari. Al turó de la Peira, un barri treballador, els edificis s’esfondren a causa de l’aluminosi. Hi ha por, hi ha tristor per la vida perduda en un esfondrament, hi ha ràbia i, sobretot, no hi ha esperança. En aquest context, Núria Cadenes ens presenta un seguit de personatges que miren de sortir-se’n com poden: el Sergi, algú amb moltes possibilitats de ser algú a la vida però que no en té cap interès i que, a sobre, sembla que ha matat un home; la Conxi, tancada a la presó de Wad-Ras i molt preocupada per la seva germana drogoaddicta; la Rosita, que frega l’entrada del seu carrer, tan escarpat; l’Esperat, un professor d’escola a qui la vida ofereix la possibilitat d’enamorar-se, entre d’altres. Tots ells campen per un barri a qui la ciutat va decidir ignorar, embriagada d’olimpisme, però que continua aquí.

Matar el monstre

La nova novel·la de Núria Cadenes forma part de la col·lecció “Matar el monstre”, de l’editorial Comanegra. Aquesta curiosa iniciativa proposa a set escriptors (Ada Castells, Mar Bosch, Julià de Jòdar, Miquel de Palol, Susanna Rafart, Núria Cadenes i Jordi Coca) que escriguin set novel·les agafant com a punt de partida la criatura de ‘Frankenstein’, en el 200 aniversari de la seva publicació, i situant-lo a Barcelona en uns anys concrets. A Núria Cadenes li ha tocat 1992 però, fidel a les seves inquietuds, en lloc de centrar-se en els Jocs Olímpics ha volgut centrar-se en els desfavorits, aquells que no tenen nom, com la mateixa criatura de Frankenstein.