David Byrne
Jornada de portes obertes a can David Byrne, perquè aquest és el missatge que vol llançar amb el disc American Utopia. Un disc que s’acaba de publicar i que ara està promocionant. Si acabàvem l’any passat amb el també Utopia de la Björk, ara és el torn d’aquest altre artista que sempre va més enllà de les cançons. Ho fa sense ironies, amb un disc arriscat, brillant i obert de cor. Explica que tot i els temps foscos que vivim, és necessari reforçar l’esperit d’optimisme i imaginar i potenciar un món millor. De fet, aquest disc, que ens arriba 14 anys després del seu últim àlbum en solitari, forma part del projecte ‘Reasons to be cheerful’, amb el qual David Byrne compila notícies i idees que considera útils i importants per fer avançar el món i la humanitat. Un nou disc en solitari però que compta amb moltes col·laboracions i molts músics en directe, els quals sempre estaran en moviment i mai estàtics per tal d’interactuar i connectar més amb el públic.
The Zephyr Bones
Els xilens-barcelonins The Zephyr Bones però són uns pencaires i amb el disc de debut Secret Place, que es va publicar fa uns mesos, han pogut creuar, merescudament, moltes fronteres i passegen el seu rock psicodèlic arreu. El seu últim videoclip té l’actor Danny Trejo, ‘Machete’, de protagonista. I si ja de per si la sonoritat del grup ens trasllada a altres universos, també aquest videoclip evoca un món o un futur on podem connectar-nos directament o elèctricament amb vivències, records i éssers significatius del nostre passat. Surrealisme i estats de trànsit que també comparteixen les seves cançons i que a Barcelona podrem gaudir en directe també al proper Psych Fest, al mes d’abril.
Eleanor Friedberger
Aquest maig publicarà Rebound, el quart disc del seu projecte propi i ‘In between Stars’ és la carta de presentació. L’Eleanor Friedberger és aclamada per ser una gran lletrista, àcida, íntima i directa. Aquesta cançó lluminosa i misteriosa alhora, amb sintetitzadors magnètics, com avança el títol, tracta una mica les sensacions d’alteració i d’estar envoltada d’estrelletes que provoca l’estat d’enamorament. Juga amb metàfores, certa ambigüitat i, sobretot, descriu com al tenir la persona estimada tan present a la consciència fa que arribem a percebre el món a través dels seus ulls.
Courtney Barnett
Tell Me How You Really Feel sortirà al mes de maig i en les noves cançons, com aquesta delicada i suggerent, se’ns presenta una Courtney Barnett més vulnerable i introspectiva, fins i tot enfadada i crítica amb el món i amb ella mateixa. Al disc també critica la misogínia, l’estat patriarcal i no ens sorprèn, doncs, que plantegi vies d’alienació, com vèiem en aquest videoclip on viatja a través del temps i l’espai a la recerca de millors planetes.
King Krule
Aquest artista londinenc en tots els seus treballs ha mostrat un interès particular en la lluna. Detalls d’aquesta apareixen en moltes de les seves cançons, per tant, no ens sorprèn que plantegi concerts allà. De fet, el que aquí veiem no és la lluna real, perquè com que a la lluna no hi ha aire, tampoc es propaga el so i fer sonar música és difícil. Es tracta d’una recreació escenogràfica i visual molt aconseguida per emmarcar una actuació de mitja hora, amb majoria de cançons del seu últim disc, per promocionar la propera gira nord-americana. És un apropament brutal, també amb una gran qualitat sonora, al directe d’aquest gran músic, compositor, productor que mescla tota mena d’estils com el rap, el pop, el jazz i l’electrònica.
Jon Hopkins
Amb un nou disc molt inspirat en les pràctiques de meditació i els estats de trànsit. En Jon s’ha basat en aquestes experiències i defineix les cançons del disc Singularity, que es publicarà al maig, com una exploració dissonant en la distòpia humanitat versus natura. Amb música coral, passatges techno, fins un piano acústic final, les cançons evoquen un viatge iniciàtic univers enfora, que conclou amb un retorn cap l’acceptació personal. De nou, intensitat, ritmes punyents, murs sonors i molt èmfasi en les melodies d’un dels artistes més interessants de l’electrònica actual.
Desert
‘Sense likes’ ja vam poder escoltar-la l’any passat com avançament del nou EP de la Cristina i l’Eloi, aquest duet de Barcelona, que ha triomfat també internacionalment, amb la seva sonoritat enigmàtica i evocadora. Presenten ara el videoclip, una obra preciosa i sofisticada que, a través de les imatges, vol manifestar el xoc entre allò antic i nou, amb paisatges pictòrics clàssics i emoticones digitals i tractar l’absència de likes versus l’absència de la vida, és a dir, el memento mori.
Neko Case
Serps, taràntules, tot un compendi animal que per tots els que patim certes fòbies ens seria impossible. En tot cas, l’americana Neko Case és molt valenta també perquè no només ha composat, interpretat i produït gran part del nou disc Hell-On, sinó també perquè durant aquest procés se li va cremar la casa i com explica va ser un repte intens tirar-ho tot endavant. Potser per això el disc fa referència a l’infern i a la portada la veiem amb una cabellera de cigarrets. Cançons atrevides i personals, d’estil molt particular que, com explica, s’adrecen a totes aquelles persones que se senten alienades, soles o perdudes en aquest món a vegades estrany.
Espanto
Espanto han publicat nou EP de 3 cançons que es diu Tres canciones nuevas. Però volia destacar, especialment, la cançó ‘El Jersey’. Una cançó que, com totes les d’Espanto, té una lletra elaborada, aguda i divertida i que aquí descriu un món boig habitat per jerseis que es converteixen en monstres de dos caps. Recreen un món simbòlic que alhora és un critica al consum, a l’ús abusiu que fem del plàstic i com aquest, si no vigilem, acabarà fent desaparèixer el món tal com ara el coneixem.
Taylor Swift
Per a ‘Delicate’, aquest nou himne pop del seu últim disc, acaba d’estrenar aquest videoclip simpàtic i ballaruc on, a banda de gaudir de les virtuts del súperpoder de la invisibilitat i passar desapercebuda, fa múltiples picades d’ullet als últims mesos, que s’ha mantingut una mica allunyada de les xarxes socials, de la pressió popular i amb el qual reivindica la llibertat i, sobretot, poder ser ella mateixa.
Aquí pots veure la secció sobre les novetats musicals utòpiques de la Mireia Madroñero a l’Àrtic:
