Felip V al segle XVIII, la reina Victòria d’Anglaterra o els reis bàvars del segle XIX tenen en comú que van mantenir relacions estretes amb alguns músics o cantants clàssics de l’època. Revisem algunes d’aquestes relacions musicals, o no tant.

Els Borbons i Farinelli

La segona dona de Felip V, Isabel de Farnesio, va adonar-se que el seu marit no estava bé. Segons sembla, cap a l’any 1738, el monarca patia severes depressions i tenia atacs d’ira en públic i com que ella era italiana, se li va ocórrer convidar a la cort el més famós cantant del moment, Farinelli.

El castrat Farinelli (Carlo Broschi) va anar fins a Madrid per tal d’ajudar Felip V. La idea era quedar-s’hi només uns mesos, però finalment s’hi va estar 22 anys! Sembla que durant nou anys, cada nit Farinelli anava a l’habitació de Felip V per cantar-li exactament les mateixes peces, com ‘El rossinyol’, de Giacomelli, o ‘Pallido il sole’, de l’alemany Johann Adolph Hasse. I, pel que diuen les cròniques, la veu de Farinelli era un bàlsam per la seva bipolaritat. Això va fer que Farinelli rebés un gran afecte de la família reial, i per això van nomenar-lo cavaller, va ser el director dels teatres de Madrid i Aranjuez, i va rebre la Creu de Calatrava.

Amb l’arribada al tron d’Espanya del fill de Felip V, Ferran VI, Farinelli va seguir treballant a la cort, en bona part gràcies a l’amistat que va establir amb la seva dona, Maria de Bragança. Una noble d’origen portuguès i molt associada a un altre compositor, Scarlatti.

Els borbons i Scarlatti

Domenico Scarlatti va haver de viatjar fins a Portugal per impartir classes de música a la que, aleshores, era la princesa de Portugal, títol que va perdre en néixer el seu germà. Es tracta de Maria Bàrbara de Bragança, la que va acabar sent la dona de Ferran VI. De tota manera, més enllà de les intrigues de palau, Maria Bàrbara de Bragança va ser una gran amant de la música, en bona part gràcies a Domenico Scarlatti, compositor que li va començar a impartir classes quan tenia uns nou anys. Per això, Scarlatti va traslladar-se fins a Lisboa, i més tard a Madrid, quan la princesa va casar-se amb Ferran VI. A Madrid hi va viure uns 25 anys, i allà va compondre unes 500 sonates per a clavecí, i també va fer un amic molt operístic, Farinelli!

Tant Farinelli com Scarlatti van viure a la cort de Madrid, en aquest cas primer al servei de Felip V, el sogre de Maria Bàrbara, i més tard al servei de Maria i el seu marit, Ferran VI. El cas és que Scarlatti va morir a Madrid als 71 anys, sempre molt proper a la cort espanyola. De fet, a Scarlatti van enterrar-lo al desaparegut convent de San Norberto, a la plaça de los Mostenses de Madrid.

Quan va arribar al poder Carles III (el germà, només de pare, de Ferran VI), no li va perdonar a Farinelli que hagués tingut més amistat amb Maria de Bragança (la seva cunyada) que amb Isabel de Farnesio (la seva mare), i va acabar tornant a Itàlia on va morir recordant la llegenda que havia estat.

El rei músic

Frederic II, conegut com el Gran o el rei músic, va ser el rei de Prússia i el sobrenom musical li escau molt bé, ja que va ser un gran admirador de la música, i en particular un instrument: la flauta. De fet, la composició que estem escoltant de fons és obra del mateix rei, que tant li agradava la flauta i la música en general, que va compondre més de 100 sonates per a flauta, a més d’àries, concerts i obertures.

La marxa nupcial i reial de Mendelssohn

El més habitual és que siguin els compositors els que estan al servei dels monarques i, en alguns casos, els compositors acaben sent bons amics de la reialesa, com en el cas de Mendelssohn.

Segons sembla, la reina Victòria i el príncep Albert d’Anglaterra van ser dos grans melòmans. Diuen que es van conèixer gràcies a la música, que tots dos cantaven i, sobretot, que els encantava anar a concerts i a l’òpera; i en ser reis es podien permetre el luxe de conèixer grans músics, i un dels que va formar part del seu cercle d’amistats va ser l’autor d’aquesta “cançó sense paraules”, Felix Mendelssohn. Segons sembla, Mendelssohn es reunia habitualment amb els monarques anglesos per parlar de música, cantar i, sobretot, tocar el piano… per això els va compondre aquesta obra que tocaven a quatre mans, pensada perquè la reina Victòria i el príncep Albert la toquessin de manera conjunta.

Lluís II de Baviera i Wagner

L’òpera ‘Lohengrin’, de Wagner, es va estrenar a Weimar l’any 1850, i aquella representació la va dirigir Franz Liszt, perquè Wagner va haver de fugir de la ciutat fins a Zuric per unes insurreccions militars en què va participar. El cas és que, anys més tard, Liszt li va presentar a Wagner un jove de 16 anys que, anys després, va ser una persona molt important, ni més ni menys que el rei Lluís II de Baviera, que va quedar totalment fascinat per l’obra de Wagner.

Quan Lluís arriba al tron als 18 anys, abans de ser coronat, el primer que va fer va ser demanar que localitzessin Wagner (que tenia un prestigi més que qüestionable a causa dels seus deutes i les seves idees polítiques). El van localitzar a Stuttgart, i fins allà va anar el jove Lluís, acompanyat de militars de paisà, i el va trobar en una taverna, on el jove es va identificar i li va recordar que Liszt va presentar-los el dia que va veure l’òpera ‘Lohengrin’. A partir d’aquell moment, Wagner (que estava en una situació econòmica lamentable) va deixar de tenir problemes i va poder tornar a Baviera sense problemes. Wagner va saber aprofitar molt bé l’admiració que Lluís II sentia per ell, de fet, Lluís II el tractava com si fos un Déu (diuen que Lluís II estava enamorat de Wagner). Fins al punt que li va permetre tots els luxes que va voler, com la construcció del teatre Wagner de Bayreuth, on encara a dia d’avui se celebra el festival Wagner cada estiu.