Sovint tendim a la condescendència, però avui parlarem de disconformitat, de projectes enfadats i crítics amb l’entorn on viuen i com viuen. Cançons que parlen de ciutats que tiben i ofeguen i ambients que ens condueixen a la queixa.

1

La Femme Brutal

‘Ciudad muerta’, 2019

La Femme Brutal són Alba Miquel (veu i guitarra) i Laura Sisteró (veu i bateria). Elles són un duet barceloní emergent que es troben presentant la seva primera referència publicada fa pocs mesos, l’EP ‘The future is brutal’. La brutalitat i la cruesa, però també l’efervescència i la immediatesa defineixen bé les seves cançons. Melodies ràpides, actitud punk, consciència riot girrrl i lletres incisives, contra els dogmes estrictes i el dia a dia a la ciutat on vivim (en aquest cas Barcelona, però és extrapolable). Canten al desig d’escapçar tots els convencionalismes socials perversos però, alhora, les seves cançons volen ser una crida a la sororitat i l’amistat.

2

Brigitte Fontaine

‘Vendetta’, 2019

L’artista polivalent Brigitte Fontaine, peça clau de la música underground i experimental dels anys 60 i 70, retorna amb nou disc. És nascuda el 1939, per tant, aquest any farà els 81 i segueix activa als escenaris i amb obres com ‘Terre neuve’, el seu últim disc, publicat divendres passat i que és tota una demostració d’art punk ben travat, llibertat experimental, risc i molta poesia i ironia. Iniciada com a actriu teatral, Brigitte Fontaine és també escriptora, dramaturga i música, el terreny que la permet expressar-se amb més agilitat i sinceritat, i idear i imaginar nous escenaris de vida possibles. Compromesa socialment, en les seves noves cançons no es talla un pèl; mostra una ràbia i descontentament lúcid i proposa una venjança total.

3

Wackelkontakt

Acutació a l’Acco Festival. Octubre, 2019

A tocar de la Porta de Damasc, a Jerusalem, hi viu el trio Wackelkontakt. Habitants d’un dels espais més turístics de Jerusalem i del món, diuen que, precisament, busquen en la música un aïllament de l’entorn. Però no un aïllament pacífic, sinó neguitós i, fins i tot, caòtic. Aquest trio iconoclasta, vibrant i experimental és un dels grups que més ha sacsejat l’escena musical de la ciutat. Ajunten trap, rhythm-and-blues, hip-hop, industrial, electrònica potent, amb textos filosòfics, que en directe s’acompanyen també de performance i visuals. Ara presenten el seu disc de debut ‘Heal the split’, que publicarà el segell Màgia Roja. De fet, actuaran en una de les festes de comiat del Màgia Roja, un dels espais més emblemàtics de l’escena underground i experimental a Gràcia que es veu obligat a tancar la seu (la finca es convertirà en un bloc de pisos i no els renoven contracte) i s’acomiadarà amb dues festes: Refugi I i II, a la sala Laut i a El Pumarejo.

4

Joe Crepúsculo

‘Ratas salvajes’, 2020

El fet que s’hagin de tancar espais de creació, de connexió artística i cultural i de comunitat, és una de les raons que fa que sovint ens enfadem. I un grup que, precisament, és crític amb Barcelona és Hijos del Trueno, que obriran la propera festa d’un altre artista, Jose Crepúsculo. Segons l’horòscop xinès, el 2020 és l’any de la rata i en Joe Crepúsculo ens convida a celebrar-ho amb una gran festa carnavalesca. Com a reclam d’invitació acaba de publicar aquesta ‘Ratas salvajes’. Una cançó clarament urbana i nocturna, amb un videoclip que ens transporta a la incandescència de Tòquio i a una sonoritat nova plena de guitarres reverberants i –oh sorpresa!– banda d’acompanyament. Com dèiem, obriran la gala Hijos del Trueno, banda amiga carismàtica de rock i rumba mediterrània que giren el seu primer LP, ‘Sorprendentes adelantos’, que és una picada de cresta rotunda a la Barcelona actual.

5

Pablo Und Destruktion

‘Gijón’, 2020

Del desencís amb la Barcelona d’ara se n’han fet moltes cançons. Des dels Surfing Sirles fins a Las Ruinas, de Fetus a Chaqueta de Chándal. Però també trobem antihimnes d’altres ciutats com ‘Murcia’, de Fantasmamidi, o aquesta no-oda a Gijón de Pablo Und Destruktion. ‘Gijón’ o l’enyorança d’una ciutat que canvia va ser el primer avançament del disc que acaba d’editar, ‘Futuros Valores’; un treball amb què el cantautor asturià ens sorprèn amb aquest retaule èpic de cançons inspirades, sobretot, en la nostàlgia i el record idíl·lic dels llocs on ha crescut i passat la infantesa. Observa dramàtic l’auge de les tendències actuals que no respecten l’arrel, ni la identitat, i que deshumanitzen les nostres ciutats. Cançons que lamenten la desintegració dels valors fonamentals i el fals progrés, en boca d’un dels narradors actuals més acurats i agosarats.

Si el voleu veure en directe, Pablo Und Destruktion presentarà el seu nou disc, ‘Futuros Valores’, el 5 de març a la Fabra i Coats.

6

Black Country, New Road

Actuació en directe al festival Eurosonic Noorderslag. Gener del 2020

Ens traslladem ara a l’Anglaterra encapotada, amb Black Country, New Road, una banda emergent però que pren un discurs de referents d’altres dècades. Amb el lema del “No future” encara vigent i present a les seves lletres, ens arriba una aquest sextet/septet emergent que inclou saxo i violí. Una formació nombrosa de la nova fornada de free-jazz, postpunk, art rock britànic, que ressonen tant a The Fall, com a Shellack o Slint, fins a coetanis de segell com ara Black Midi o Squid. Amb versos de paraula parlada de desencís contemporani propers a Burroughs i la poètica beat.

7

Confeti de Odio

‘Muchísimo’, 2019

De nihilisme i desencant també en trobem en les lletres del següent projecte de nom Confeti de Odio. Batejat ja com el Morrissey estatal, per les seves lletres de barrufet rondinaire i de lament que contrasten amb l’aura romàntica, reflexiva i melodies pop i rock, alegres, dolces i festives. ‘Muchísimo’ és el primer avançament del seu primer disc, amb sortida prevista a la primavera, i tracta la visceralitat amb què es conviu en certs ambients de la ciutat, en aquest cas l’escena musical de Madrid. Al videoclip divertit l’acompanyen diverses figures populars com Soy una Pringada i un reguitzell de músics amics com membres de Yawners, Carolina Durante, No Fucks o Axolotes Mexicanos, entre d’altres.

8

Da Souza

‘Metres per segon’, 2020

Aquestes figuretes de ceràmica pintada són els xiulets que utilitzaven els pastors mallorquins per avisar els ramats. És a dir, en aquest nou videoclip de Da Souza, a banda d’homenatge a l’artesania pròpia, apareix la dicotomia ciutat/camp i l’objecte descontextualitzat emfatitza el surrealisme i l’humor ben presents també en les seves lletres. És el primer avançament de ‘Salsa agredolça’; l’esperat proper disc de pop lluminós i elegant d’una de les bandes més enginyoses i interessants actuals, a cavall entre ses illes i Barcelona.

9

Andy Shaufrigitte Fontaine

‘Neon Skyline’, 2020 

El títol de ‘Neon Skyline’, cançó que dona nom al disc, homenatja un bar restaurant vintage mític del barri de Parkdale de Toronto. Un nom que també apareix al rètol de neons d’un bar de la mateixa ciutat, que és on es desenvolupa el relat sencer d’aquest disc conceptual de l’Andy Shauf, que es va publicar divendres. Aquí es converteix en el narrador d’una trama que enllaça les cançons i segueix els personatges que se separen i retroben i dialoguen en uns llocs determinats de la ciutat. Un disc molt bonic, poètic, clarament situacionista i de pop clàssic que tant ens pot recordar a obres de Harry Nilsson com d’Elliott Smith.