El cinema és un art que molt aviat va ser conscient d’ell mateix i es va posar a fer-se preguntes sobre què significava ser cineasta. I d’aquí van néixer corrents i teories que, ja a principis del segle XX, amb les avantguardes, reflexionaven sobre l’acció i l’artifici de traduir una història en imatges. Un dels més conscients de tot això, i precursor del metacinema, va ser Dziga Vértov.

‘El hombre con la cámara’

Dziga Vértov, 1929

‘El hombre de la cámara’ és un dels films més característics de Dziga Vértov i un exemple de metacinema. I qui era Vértov? Un cineasta rus d’origen polonès que, ja als anys 20, va desenvolupar la teoria del ‘cinema-ull’. Així mal dit, Vértov considerava que el cinema tradicional era una impostura perquè feia servir guió, actors, enquadres, una posada en escena… I ell el que volia era mostrar la realitat als seus films a través d’una càmera despullada que sortís al carrer a filmar el que passava. A ‘El hombre de la cámara’, el que veiem és un dia d’una ciutat soviètica, des de la matinada fins la nit, en què la veritable realitat de la situació se’ns transmet a través d’un muntatge efectista que contraposa plans i idees. És una meravella veure ara aquesta joia del cinema soviètic, perquè a més ens mostra com era la vida a Rússia als anys 20.

‘Els viatges d’en Sullivan’

Preston Sturges, 1941

El primer gran conflicte de tot cineasta, i de tot narrador, és com explicar una realitat que no has viscut. I aquest és el punt de partida de ‘Els viatges d’en Sullivan’, on s’explica la història d’un cineasta d’èxit, habituat a fer comèdies, que vol rodar un drama sobre la pobresa i, per fer-ho, decideix vestir-se de pobre i sortir a donar voltes pels Estats Units. Tot això en una peli rodada el 1941, quan la gran depressió encara cuejava al país. Preston Sturges aconsegueix bastir una comèdia divertida i amena, però també molt crítica i punyent. Una de les grans comèdies d’aquella època, que en el seu moment no va ser del tot entesa.

‘Barton Fink’

Germans Coen, 1991

Barton Fink és un dramaturg novell contractat per un gran estudi perquè escrigui guions. I allà, enmig d’un ambient de malson, s’enfrontarà al drama de la pàgina en blanc, a la insensibilitat dels estudis, a companys i amics poc recomanables i a tota la mala gaita que gasten els germans Coen. Palma d’or a Canes, i un títol que ja és un clàssic.

‘Fellini 8 ½’

Federico Fellini, 1963

Fellini era l’alter ego de Marcello Mastroianni al film, o això tendia a admetre o a negar, segons com li picava. L’argument és conegut per tothom, Guido Anselmi és un director de cinema amb èxit que es refugia en un balneari en plena crisi, incapaç de suportar la pressió i la responsabilitat de dirigir un equip amb productors, actors, càmeres, sonidistes, maquilladors, etc… I amb aquesta premissa, Fellini roda un dels seus treballs més personals però també més famosos. Un film sobre la incapacitat de fer un film.

‘Vida en sombras’

Llorenç Llobet-Gràcia, 1949

És un dels grans films oblidats del cinema espanyol. Una peli importantíssima que malauradament s’ha vist molt poc. Rodada per un cineasta quasi bé amateur, el sabadellenc Llorenç Llobet-Gràcia, explica la història d’un noi que neix en un cinema i que passa tota la seva vida, Guerra Civil i post-guerra inclosa, vivint una relació d’amor i odi molt gran amb el fet de ser cineasta. La peli es va rodar el 1949 i el seu fracàs econòmic va fer que Llobet-Gràcia no pogués tornar a dirigir un llargmetratge, i és una llàstima.

‘Arrebato’

Iván Zulueta, 1979

El Pedro és un director de sèrie B en plena crisi que comença a rebre cintes d’un conegut que roda amb súper 8 i que s’està obsessionant amb descobrir la veritable essència del cinema. Així comença ‘Arrebato’, un dels films de culte del cinema espanyol post-franquista, i un transsumpte de l’heroïna que obsessionava tant com al cinema a molts joves dels 80. A mida que avança l’acció, entenem que la càmera súper 8 amb què roda el conegut del Pedro l’està vampiritzant, li està xuclant tota la seva essència fins a fer-lo desaparèixer. Amb aquest gir es planteja una metàfora sobre els límits de l’obsessió del cineasta per rodar, per tenir una relació d’amor i de dependència amb la pròpia càmera, com es tenia amb l’heroïna.

‘La nit americana’

François Truffaut, 1973

La nit americana era un procés per rodar de dia escenes falsejant-les com si fos de nit. Es posava un filtre blau davant de la càmera i es subexposava la imatge, de tal manera que semblava que sigués fosc tot i rodar rodi amb llum diürna. Era una cosa que es feia molt fa uns anys però que ja s’ha abandonat perquè era una forma molt matussera de simular la nit. La nit americana’ és un homenatge al propi ofici de fer cinema. Ambientada en un rodatge, ens presenta al mateix Truffaut com a director d’una peli, amb tots els problemes i les situacions habituals en un set. Pensa que en un rodatge s’hi barregen sempre, tensions, emocions a flor de pell, nervis, alegries, amistats, amors… ‘La nit americana’ va reportar moltes alegries a Truffaut, però també va fer que es barallés amb Jean Luc Godard, que l’acusava de fer una peli complaent i mainstream.

‘Vivir rodando’

Tom DiCillo, 1995

A ‘Vivir rodando’, el cineasta Tom DiCillo, un dels grans noms del cinema independent nord-americà dels 90, ens presenta un equip de rodatge bastant còmic amb Steve Buscemi al capdavant com a alter ego del mateix Dicillo. A banda de que rius bastant amb ella, la peli et permet veure com era l’ambient de rodatge del cinema indie nord-americà, amb equips petits, pocs recursos, un ordre qüestionable i treballadors que sovint estaven allà gratis per fer carrera.

‘The Disaster Artist’

James Franco, 2017

‘The Disaster Artist’ explica la història real del rodatge de ‘The Room’, una peli del 2003 dirigida, escrita i protagonitzada per Tommy Wiseau, un tipus que no tenia ni punyetera idea de cinema però que tenia prou quartos per finançar una peli. El film de James Franco el que fa és explicar com va ser el rodatge de ‘The Room’, amb un equip tècnic que no entenia res, decisions de producció absurdes, un guió sense cap ni peus, personatges incoherents… ‘The Room’ s’ha convertit en un film de culte que s’està reposant continuament als cinemes, el seu protagonista, el Tommy Wiseau, s’ha fet famós, però la peli, que vol ser un drama, és divertidíssima. És tan absurda que rius molt, i és un referent de la cultura popular. De fet, se l’ha considerat el ‘Ciutadà Kane’ de les males pelis. Si te la mires amb uns amics i unes cerveses t’ho passes molt bé. I per això val la pena veure ‘The Disaster Artist’, perquè al marge de que ‘The Room’ sigui infumable, el que ens mostra és com uns tios tenien la il·lusió de fer una peli i ho van aconseguir, al marge del que la gent pugui criticar.