Aquest mes es commemora el centenari del naixement de l’escriptor Mario Benedetti (Paso de los Toros, 14 de setembre del 1920 – Montevideo, 17 de maig del 2009), un dels poetes i narradors més estimats del món. Recordem la seva figura i llegat en prosa, en música i en vers.
‘Antología poética’
Mario Benedetti / Joan Manuel Serrat, 2020. Alfaguara
Comencem per una antologia molt especial, sobretot perquè l’ha preparat i prologat un bon amic que va cantar els seus versos, Joan Manuel Serrat. El músic aspira a recollir aquí tots els Benedettis: l’oficinista rutinari, el periodista compromès, l’exiliat i el desexiliat, el viatjar curiós… I el situa en el context de la literatura uruguaiana de l’època i destaca sobretot una de les grans contribucions de Benedetti: el prosaisme, la introducció en la poesia de la parla col·loquial i el llenguatge del dia a dia.
Una antologia dividida en tres grans seccions (nostàlgia, exili i desexili). Amb el cop militar del 73 va haver de marxar de Montevideo en un periple llarg (Argentina, Perú, Cuba, Madrid). Parlem, doncs, d’una poesia marcada per la defensa de la llibertat i de la justícia, és una variant d’aquesta “èpica de la vida quotidiana”, en el disc amb Serrat la crítica a les desigualtats (nord/sud) però des de la llibertat formal i la paròdia.
‘Antología poética’
Mario Benedetti. Alianza, 1984
L’editorial Alianza se suma al centenari amb la reedició del seu fons, amb un molt bon recull poètic que abraça la seva producció fins al 94. Una altra antologia de versos interessant que sintetitza aquesta facilitat (aparent) per versificar a l’entorn de l’amor, de l’erotisme, de la fe o del dolor.
‘Cuentos’
Mario Benedetti. Alianza, 1982
Novament Alianza, amb una selecció de relats que inclou perles com ‘Los pocillos’. Si en els poemes hi ha un prosaisme volgut, la hibridació natural de tons fa que els seus contes comparteixen sovint to i estil: personatges a vegades grisos (a l’Uruguai, París o Madrid), marcats per drames individuals o col·lectius i amb accent en l’èpica quotidiana.
‘La tregua’
Mario Benedetti. Alianza, 1982
Benedetti va treballar de taquígraf, de funcionari públic i de comptable i un dels seus personatges literaris habituals (en poesia i en prosa) és la figura de l’oficinista víctima d’una existència anodina. I passa també en aquesta novel·la, amb un protagonista a prop de la jubilació que narra en forma de diari el seu dia a dia gris (passa revista a somnis, decepcions) fins que un dia troba una llum nova. Héctor Alterio va posar-se en la pell d’aquest protagonista vidu que troba una il·lusió quan menys l’esperava en la pel·lícula homònima dirigida per Sergio Renán el 1978.
‘Pedro y el Capitán’
Mario Benedetti. Alianza, 1979
Una peça teatral intensíssima que en realitat va pensar primer com a novel·la i que planteja, ras i curt, la relació entre un torturador i un torturat. Una indagació dramàtica en quatre actes en la psicologia de la tortura que és alhora una denúncia dels sistemes polítics repressius (qualsevol forma de repressió, no només la que va patir l’Uruguai).
