1.- Maria Arnal i Marcel Bagès: uns dels que trauran disc són Maria Arnal i Marcel Bagès, un duo molt particular amb una gran veu i guitarra que porten l’emoció a flor de pell. Presentaran noves cançons d’aquí a poc en el festival Estrenes de Girona.
2.- Pau Vallvé: un home a qui sempre sembla que li vagin malament les coses però que no para de fer discos fantàstics. I ara culmina una sèrie que va començar el 2010 amb un disc doble que es diu ‘Abisme cavall hivern primavera i tornar’. Un disc que no decebrà els seus fans i que és ideal per introduir-se en la música d’aquest multiinstrumentista si no el coneixeu.
3.- Anchord: un disc produït pel Santi Garcia i editat pel segell B-Core que fa gairebé 27 anys que fa discos meravellosos. Rock independent d’alta intensitat amb suor, distorsió i veus estripades. Una vegada més el Santi Garcia demostra que sap com fer que un grup soni bé.
4.- Les Sueques: presenten un disc gravat a Anglaterra amb producció de Margo Broom, que les ha fet sonar com mai. Sona a ganes de fer molts festivals. Com sempre, té molta energia, mala llet a les lletres i cap mena de complex. Com ha de ser.
5.- Anímic: un dels discos de l’any. És un disc dur, quant a so i en els textos. Sona de nassos i demostra que el Ferran Palau, un dels seus components, està en estat de gràcia creativa. Fa dos anys va fer ‘Santa Ferida’ en solitari i ara aquest. Per cert, no us perdeu els vídeos que han fet per les cançons del disc.
6.- Speaker Cabinets: un grup que sona a indie anglès, com si els Kaiser Chiefs fossin de Barcelona. Uns altres que també sembla que hagin d’estar en qualsevol festival.
7.- Renaldo & Clara: han fet un disc molt ben produït. Una gent molt interessada pels orígens del pop català i que amb la calma que tenen per ser de Lleida s’ho miren tot amb una perspectiva que val la pena escoltar.
8.- TVERSKY: un duo de Barcelona amb un EP fantàstic. Una pop electrònic instrumental. Amable però amb les idees clares. Amb tocs dels anys 80 i molta elegància.
9.- Espaldamaceta: un home que fa anys que teixeix bones cançons. Sense cap complex i a la seva. I, sobretot, amb unes lletres d’un estil molt propi i amb ganes d’explicar coses.
10.- Miqui Puig: sempre amb un punt indolent, com si ell no ho volgués, i sempre fent grans cançons. Torna el Miqui Puig que, com si no en tingués prou amb els seus discos, dona feina tot l’any amb LAV, el seu segell discogràfic.
