‘Halloween’
Divendres s’estrena una nova entrega de la saga ‘Halloween’ coincidint amb el 40è aniversari de la primera. La pel·lícula es va poder veure a l’edició passada del Festival de Sitges, en un any en què, a més, el John Carpenter, el director de la pel·lícula original, va venir al certamen i va oferir un concert amb les seves bandes sonores que va ser una meravella. Recordem que el cineasta, a més de dirigir, produir, escriure i muntar les seves pel·lis, també s’encarrega de la música…
‘Assalt a la comissaria del districte 13’ (1976)
‘Assalt a la comissaria del districte 13’ és una d’aquelles pel·lis que ja s’explica en el títol. Una banda de delinqüents assalta una comissaria de Los Angeles i els pocs supervivents han de fer front al setge al qual els sotmeten els criminals. Es tracta d’una pel·li inusualment violenta per a l’època, que va tenir certa polèmica fins i tot perquè és crua. També marca una tendència en el cinema de John Carpenter: els estudis de Hollywood el fitxen per dues raons sobretot: perquè té molt de nervi rodant i això es nota en el ritme de les seves històries, i perquè és capaç d’aixecar-te una pel·li amb quatre duros. Els seus pressupostos sempre són irrisoris i, en canvi, es converteixen en èxits de taquilla.
‘Halloween’ (1978)
Puntal i referent del cinema de terror dels 70, què hem d’explicar de ‘Halloween’ que encara no se sàpiga? La història d’aquest psicòpata emmascarat que es dedica a assassinar víctimes innocents i que atemoreix la pobra Jamie Lee Curtis. Un cop més, una pel·li feta amb quatre duros. La màscara, per exemple, era una careta del personatge del capità Kirk de Star Trek, amb els ulls retallats i pintada de blanc. “Low cost” total. L’slasher és aquell gènere de terror que consisteix en individus emmascarats, freds i quasi bé invencibles que es es dediquen a esquarterar el personal, si pot ser estudiants que perden la virginitat. El gènere és anterior a aquesta pel·li, però és ‘Halloween’ la que marca les seves línies mestres. Per entendre’ns, sense aquesta no existirien ni ‘Malson a Elm Street’, ni ‘Scream’. I com que la cosa li va sortir tan bé, Carpenter va continuar fent terror. Aquest cop, en un petit poble rural envaït per ‘La boira’…
‘La boira’ (1980)
Tot i que ell ara la considera una pel·li menor, aquesta història d’uns éssers fantasmagòrics que omplen de boira un poble pescador es va convertir en un gran èxit en el seu moment. Carpenter juga molt bé amb l’anticipació del terror, cada cop que surt la boira, ja et comences a inquietar perquè saps que els monstres apareixeran de qualsevol lloc.
‘Fuga de Nova York’ (1981)
Som al 1997 i la ciutat de Nova York s’ha convertit en una mena de megapresó on els criminals fan el que els rota. Enmig de tot això, el president dels estats units és segrestat, i el govern envia un mercenari per alliberar-lo. Amb aquest argument tan de sèrie B, Carpenter construeix una pel·li trepidant, “punkie”, i que ha influït el cinema d’acció posterior.
L’Snake Plissken, el personatge que interpreta Kurt Russell, aquest mercenari anarquista que no confia en el govern ni en ningú, és un dels personatges més carismàtics de Carpenter i probablement el seu alter ego més clar. Fixeu-vos si és carismàtic, que la saga de videojocs ‘Metal Gear Solid’, una de les més importants de la indústria, es va basar tant en aquest personatge que la productora de la pel·li va demandar els creadors del videojoc per plagi.
‘La cosa’ (1982)
El primer fracàs de taquilla de John Carpenter, que ha necessitat anys perquè el públic la consideri el clàssic que és. ‘La cosa’ explica la història d’un campament a l’Antàrtida on un ésser d’un altre planeta comença a assassinar els seus membres.
‘Están vivos’ (1988)
Un obrer de la construcció troba unes estranyes ulleres que li permeten veure la realitat tal com és. Amb aquesta premissa, Carpenter roda un dels seus títols més polítics, una pel·li que neix com a resposta, també, a la retallada de llibertats de l’era Reagan i al model consumista de la generació yuppie. És de les poques dels 80 que no ha tingut un remake. La majoria de pel·lis del Carpenter d’aquella època han tingut una nova versió menys afortunada que l’original. El cas és que a partir d’’Están vivos’ s’acaben els 80 per a John Carpenter i també la majoria dels seus treballs més importants. Això sí, volem destacar un del 1994 que es diu ‘Al cor de la por’…
‘Al cor de la por’ (1994)
L’últim gran treball de John Carpenter ens presenta un detectiu que viatja a un poble per entervistar-se amb un escriptor d’èxit que té la capacitat de manipular la població amb els seus llibres.
Nintendo Labo
Ara mateix, enlloc de viure el mateix oblit de tants altres directors un cop deixen de treballar, la seva figura no ha parat de créixer i de convertir-se en tot un referent i una autoritat del cinema d’entreteniment. Ara passa el dia component música i jugant a videojocs, però el públic el té molt present. Et poso un exemple: l’empresa Nintendo ha tret una col·lecció d’andròmines de cartró per a la Nintendo Switch, i una és un teclat. I com ho han promocionat? Mireu-ho vosaltres mateixos:
