Joguines de cinema

Les joguines són una constant del món del cinema. Molt abans del naixement del setè art i del cinematògraf, la llanterna màgica, un aparell del segle XVII, ja permetia projectar imatges a partir d’un feix de llum que traspassava un vidre pintat. Joguines com aquesta ara mateix es poden veure a la Filmoteca de Catalunya dins de l’exposició ‘El joc del cinema’.

El zoòtrop, el praxinoscopi, el Cine Nic, el Cine Skob… artefactes que permetien reproduir a casa les imatges en moviment, fins i tot molt abans de l’invent de la televisió. Aquestes joguines són ara mateix a la Filmoteca però si fem l’exercici al revés, veurem com el cinema, sovint, també s’ha fixat en els joguets…

Dreams of Toyland (1908)

‘Dreams of Toyland’ és una petita joia del cinema britànic amb un argument ben simple: un nen somia que les seves joguines cobren vida i caminen per la ciutat. Així de senzill, però és una de les primeres ocasions, si no la primera, en què les joguines són el centre de la història. Joguines amb moviments força rudimentaris, això sí, perquè és un curt que utilitza la tècnica de l’stop motion, en què s’encadenen diverses fotografies d’una figura en diferents posicions per simular que es mou. Ara la tècnica està molt perfeccionada, però no li demanem meravelles a una peli de fa 120 anys, sisplau.

Toy Story (1998)

El primer llargmetratge de Pixar, que vist així sembla que s’inspiri en el curt de què parlàvem ara, perquè de fet l’argument de ‘Toy Story’, i de les seves successives entregues, la idea de que les joguines estan vives, és una constant en bona part del cinema. Amb això, al final, estem repetint la mateixa pràctica que emprem quan som petits. Qui no ha jugat amb ninos o amb nines pretenent que eren persones reals? Les històries amb joguines que tenen vida, al final, segueixen el mateix esquema fil per randa. Però una de les coses que fa que el guió de Toy Story sigui brillant és la idea de que hi ha una joguina a qui ningú li ha dit que ho és: Buzz Lightyear, l’astronauta que es converteix en la nova joguina de la casa i que patirà una crisi existencial, una crisi de sentit quan agafa consciència de que ‘només’, així entre cometes, només és una joguina. Aquesta mateixa oposició entre la voluntat de ser de carn i ossos i la realitat de ser un joguet ja l’havíem vist abans en un altre clàssic del cinema infantil: Pinotxo…

Pinotxo (1940)

Ghepetto, el fuster, vol tenir un fill. Un cop de vareta d’una fada, i la marioneta cobra vida. Però és clar, no és un nen de veritat. El clàssic de Carlo Collodi, i la peli de Disney, parteixen del mateix principi: què diferencia un home d’un autòmata que cobra vida? És un tema clàssic a la literatura de tots els temps, i també al cinema. És la gran pregunta de què fa que un humà sigui humà. Al final, Pinotxo ÉS un nen, el que el diferencia dels altres és el material del que està fet, però està viu, i té sentiments. És el mateix tema que tracta des del monstre de Frankenstein fins als replicants de Blade Runner: el conflicte entre un demiürg, algú que crea vida, i la criatura que reivindica els seus drets com a ésser que viu i sent. I aquest conflicte no sempre acaba bé. No tots són Pinotxo.

Al morir la noche (1945)

‘Al morir la noche’ és un dels grans clàssics del cinema de terror britànic. Aquest film que relata cinc històries rodades per cinc directors ens presenta, entre d’altres a un ventríloc que s’obsessiona perquè creu que el seu ninot està viu. I potser té raó… És que hi ha joguines que fan molta por, sobretot de nit, quan agafen formes estranyes. A qui no li ha passat que ha pensat que una joguina es movia sola? És un tema habitual del cinema de terror. El fet que les joguines antropomorfes semblin persones significa que poden ser amables, o amenaçadors monstres que ens assetgen de nit. I si parlem de ninos amb males intencions, quin és el primer que us ve al cap?

MUÑECO DIABÓLICO (1988)

Un assassí en sèrie agonitzant aconsegueix traspassar la seva ànima a un nino infantil, el Chucky, i amb aquest simpàtic nou aspecte decideix continuar esquarterant a tort i a dret. Amb aquest argument, el Don Mancini va enganxar un productor que devia tenir un bon dia i que va pensar: ‘què carai, segur que d’aquí surt una bona peli’.

El cas és que ‘Muñeco diabólico’ va ser tot un exitàs i va convertir el Chucky en el més menut i més abraçable de tots els slashers del cinema dels 80. Set pelis se n’han fet ja, i tot i que cap és una meravella, sí que han aconseguit que el seu prota sigui un personatge memorable. Tant és així que fins i tot se n’han fet ninos a escala real, com el de la peli, però sense els seus instints psicopàtics. Aquesta és una pràctica habitual del cinema comercial, fer joguines dels seus personatges.

La guerra de les galàxies (1977)

Hi ha una història molt curiosa relacionada amb els joguets de Star Wars. Resulta que George Lucas va oferir els drets de fabricació de les joguines a dues empreses tan importants com Mattel, que són els que fan la Barbie, i Hasbro, que fan els GiJoe, i les dues ho van rebutjar. No li veien sortida comercial. Al final, els drets se’ls va quedar una companyia petita que es deia Kenner.

14.000 milions de dòlars en beneficis van recollir les joguines. Una barbaritat que les grans companyies es van perdre. ‘Star Wars’ és la primera peli que treu rendiment del seu merchandising i la que fa que, a partir d’aquell moment, tots els blockbusters es plantegin treure una línia de productes amb els personatges protagonistes. Però ara la tendència s’ha invertit, ja no és que es facin joguines de les pelis, sinó que es fan pelis de les joguines.

Bumblebee (2018)

Preqüela de la saga Transformers, explica la història del Bumblebee, un robot que es pot transformar en un cotxe i que tava amistat amb una noia als anys 80. Transformers és una sèrie de pelis que es basen en unes joguines que a principis dels 80 la companyia Hasbro va comercialitzar als Estats Units. Però a Hasbro li costava fer la passa de l’animació a l’imatge real, probablement perquè la tecnologia no permetia efectes especials tan espectaculars com els que necessitava Transformers. Amb els efectes digitals, la companyia es va posar les piles i ja porten sis pelis. I amb molt d’èxit.
No és la única peli que es basa en una joguina. Cada cop n’hi ha més. Les productores i les companyies de joguines saben que tenen molt a guanyar si van juntes. Tot i així, potser la millor peli que s’ha fet mai sobre una joguina es basa en una que es ven ella soleta, sense necessitat de campanyes de promoció.

La Lego Película (2014)

Una companyia danesa amb quasi 70 anys i un aspecte inconfusible: ninos grocs i menuts i construccions fetes amb blocs. Tots hem jugat amb lego, i qui no ho hagi fet té un problema. A partir d’una història molt dinàmica, ‘La Lego Película’ aconsegueix traspassar a l’espectador el mateix sentiment de diversió que sentíem tots quan jugàvem amb aquestes figures. La peli és colorista, imaginativa i a l’acabar tens ganes de posar-te a jugar com quan eres petit. A més, va tenir tant d’èxit que ja se n’han fet dues més i hi ha una altra en producció. Ideal per a pares i fills. Ara tots tenim dues alternatives, o anar a veure l’exposició ‘El joc del cinema’ a la filmoteca, o quedar-nos a casa veient totes aquestes pel·lis mentre juguem amb les joguines. Tota excusa és bona per fer una petita regressió.