El fotògraf i assagista Joan Fontcuberta exposa a La Virreina, a la Galeria – Àrea Tallers de la Universitat Pompeu Fabra i a la Fundació Vila Casas, i ens ve a parlar d’aquesta triple mostra de la seva feina.

El dit que assenyala la fotografia

Joan Fontcuberta ha dedicat una part important de la seva carrera a qüestionar la idea que la fotografia, com a retrat d’un instant, ens ofereix una versió verídica i objectiva d’un fet. A treballs on jugava amb la morfologia d’animals impossibles o monjos sobrenaturals s’hi suma, ara també, un compendi de fotografies sorgides de la revista mexicana ‘Alerta’, dedicada a notícies de caire sensacionalista.

Les imatges que s’hi exhibien pretenien ser fotografies forenses d’una situació concreta, un assassinat, amb un cos exhibit i acompanyat de periodistes que investigaven el crim. Però, en totes, s’hi repetia el mateix gest: un policia assenyalant, amb el dit, el cadàver. Aquesta gest, aparentment innocu, alterava la fotografia i la convertia en una escenificació.

“Ça-a-eté? Contra Barthes” és l’exposició de Joan Fontcuberta a La Virreina que reflexiona sobre l’escenificació de la fotografia. La mostra, que es podrà veure fins al 16 de gener, es complementa amb ‘Evidències’, una instal·lació de Fontcuberta a la recentment inaugurada Galeria – Àrea Tallers de la Universitat Pompeu Fabra. En aquesta segona exposició, a partir de materials extrets de la mateixa revista ‘Alerta’, però totalment descontextualitzats, es convida als visitants a reinterpretar les fotografies.

Els monstres que amaga la càmera

“El somni de la raó provoca monstres”, deia Francisco de Goya. “Monstres” és, precisament, el títol de l’exposició que Joan Fontcuberta ha organitzat, fins al 23 de gener, a la Fundació Vila Casas. A partir d’imatges i d’objectes malmesos pel pas del temps i dels elements, l’artista ens parla del moment d’estancament que viu la fotografia i tota la societat.

Si fins fa quatre dies la imatge analògica semblava preponderant, la irrupció del digital i de les noves tecnologies de manipulació d’una instantània ho han capgirat tot. Però els monstres dels quals ens avisa Fontcuberta no tenen a veure només amb el progrés, també poden ser polítics, socials o ètics.

La fotografia ve a ser com un procediment que comporta la seva pròpia genètica. O sigui que et condiciona ja. Cada vegada que prems el disparador, en el fons estàs activant tota una sèrie de valors del segle XIX, de la veritat, de la memòria, etc. Aleshores, jo crec que un fotògraf crític ha de ser aquell que és capaç de reconèixer aquest bagatge, el que porta ja a la motxilla i, per tant, acceptar-lo o no, o deixar-ho de banda i lluitar contra, precisament, aquestes rutines, aquestes inèrcies”

Joan Fontcuberta

La vida fictícia de Joan Fontcuberta

Al llarg de la seva carrera, el barceloní Joan Fontcuberta ens ha demostrat que la imatge pot ser una bona aliada de la impostura. Artista, promotor cultural i assagista des de finals dels 70, la seva obra combina la reflexió amb el sentit de l’humor, i el joc amb el mètode per presentar-nos cosmonautes soviètics, monjos amb poders paranormals, animals estrambòtics o, fins i tot, quadres de Tàpies que ni el mateix pintor coneixia.

I amb tot plegat, aquest fotògraf que posa l’objectiu en la terra de ningú entre ficció i realitat, ha guanyat premis tan prestigiosos com el Nacional de Fotografia i el Premi Nacional d’Assaig, el Premi Hasselblad, i ha rebut l’ordre de les arts i les lletres franceses.

Les seves obres s’han pogut veure al MoMA i al Metropolitan de Nova York, al Centre Pompidou de París o al MACBA, i ara, també, per partida triple a la Pompeu Fabra, al Palau de la Virreina i a la Fundació Vila Casas. I per tot plegat avui seu al nostre sofà, on farem tot el possible perquè l’instantània final de l’entrevista s’acosti més a la realitat que no pas a la ficció.