Aquesta setmana és Carnaval a Barcelona i la Laura Sangrà ens parla de la història de les màscares de Carnestoltes, un objecte que al llarg dels segles ha alliberat i encotillat a parts iguals a tota mena de persones i artistes.
[vc_row][vc_column][vc_btn title=”Rua de Carnaval 2019 a Barcelona: totes les rues als barris en un mapa” style=”flat” shape=”square” color=”pink” size=”lg” align=”center” i_type=”material” i_icon_material=”vc-material vc-material-arrow_forward” css_animation=”none” add_icon=”true” link=”url:https%3A%2F%2Fbeteve.cat/cultura/carnaval-rues-barris-barcelona/|||target:%20_blank|” css=”.vc_custom_1542209372527{margin-top: 10px !important;margin-right: 10px !important;margin-bottom: 10px !important;margin-left: 10px !important;}” el_id=”caixa-vermella”][/vc_column][/vc_row]
[vc_row][vc_column][vc_btn title=”Dijous Gras 2019: truita, botifarra d’ou i coca de llardons” style=”flat” shape=”square” color=”inverse” size=”lg” align=”center” i_type=”material” i_icon_material=”vc-material vc-material-arrow_forward” css_animation=”none” add_icon=”true” link=”url:https%3A%2F%2Fbeteve.cat/cultura/dijous-gras-historia-carnaval-barcelona/|||target:%20_blank|” css=”.vc_custom_1542209456058{margin-top: 10px !important;margin-right: 10px !important;margin-bottom: 10px !important;margin-left: 10px !important;border-radius: 5px !important;}” el_id=”caixa-negra”][/vc_column][/vc_row]
La màscara de Tutankamon
Una de les màscares més antigues i famoses que es conserven és la de Tutankamon, el gran faraó egipci. La màscara funerària de Tutankamon es va trobar el 1922 a l’aixovar de la seva tomba, a la Vall dels Reis, data del segle XIV abans de Crist i és la peça d’art egipci més preuada. Això de fer una màscara de la cara era comú entre els mandataris egipcis i romans, també se li va fer a Juli Cèsar, i és un costum que es va estendre entre les classes benestants occidentals a l’edat mitjana i després als segles XVIII i XIX. La màscara s’ha fet servir per marcar els moments de transició, la funerària n’és un exemple però també el vel de la núvia.
Les màscares al teatre
Històricament, al teatre, les màscares han estat un element imprescindible. Per exemple, en un gerro del segle V abans de Crist que es pot veure al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols s’hi representa dos membres d’un cor que a les mans tenen les màscares de dos personatges: Heracles i Silenus.
Els orígens del Carnaval
Diuen els entesos que les arrels del Carnestoltes venen d’aquelles festes paganes romanes en honor del déu Bacus, déu del vi i la festa –aquí el veiem representat per Velázquez el 1629- i de les que feien els egipcis en honor del brau Apis. D’altres indiquen que les arrels són més fondes i parteixen de la civilització més antiga del món, la sumèria. En tot cas, es va recuperar a Itàlia a l’edat mitjana, es va estendre per tot Europa i va ser al segle XV quan els navegants espanyols i portuguesos van portar aquesta celebració cap al continent Americà.
Les mascarades a ‘Versailles’
Les màscares tenen dos grans atractius: ens permeten reblar la nostra identitat o adoptar-ne una altra i ens proporcionen anonimat per la disbauxa, per trencar les normes sense que l’endemà tothom en vagi ple. En aquesta escena d’una mascarada a la telesèrie ‘Versailles’, Lluís XIV es conxorxa amb son germà per confondre la seva cunyada, que ja venia confosa de casa perquè –alerta “spoiler!”- anava amb tots dos.
El minuet: la dansa típica de les mascarades
Segons les representacions artístiques de les mascarades, eren unes convencions de xaiets. El més boig que feien era ballar per parelles el minuet, la dansa típica de les mascarades. Aquesta representació del minuet venecià és al MNAC i és obra de Giandomenico Tiépolo. Va ser la dansa típica de les mascarades al segle XVIII a tot Europa.
Els arlequins
El personatge emmascarat per antonomàsia es l’arlequí. En la comèdia de Carlo Goldoni, ‘Arlecchino servitore di due padroni’ l’arlequí era interpretat pel gran actor teatral italià dels anys 50, Marcello Moretti, a qui, pel que he llegit, van haver-lo de convèncer de dur la màscara. Ell deia que li restava tota expressivitat; el director apel·lava als segles que feia que el personatge d’arlequí s’interpretava amb màscara.
La moretta
La moretta era una petita màscara negra que feien servir les dones per protegir-se del sol. Entre els segles XVI i XVIII va ser la màscara que van fer servir totes les senyores de classe alta de forma habitual per gaudir de l’aire lliure sense bronzejar-se ni mica, per això l’acompanyaven d’un vel. Es deia moretta perquè sempre era petita i negra, de vellut. Però fixeu-vos que no duu tires, llavors, com s’aguantava? Us donarà la pista el seu altre nom, la servetta mutta o minyona muda. I és que la dona aguantava la màscara amb la boca: per dins tenia una bola de fusta que s’havia de mossegar com una mordassa i au, ja la tenies posada i calladeta estaves més guapa.
La màscara de bec veneciana
Els antics metges especialistes de la pesta negra es posaven màscares en forma de bec d’ocell plenes d’herbes aromàtiques per no contagiar-se. Les màscares de bec són un clàssic del Carnaval a Venècia per l’onada de pesta negra que va patir la ciutat, encara ara és una de les tradicions més arrelades al Carnaval.
Les màscares a la passarel·la
Precisament, la dissenyadora catalana Txell Miras es va inspirar en la imatge dels antics metges de la pesta negra en la col·lecció que va presentar en el darrer 080 Barcelona Fashion.
De fet, la màscara i els seus derivats, com el passamuntanyes i l’antifaç, s’han fet servir molt en els últims 20 anys a la passarel·la. Per què? Tinc una teoria. És cert que en alguns casos es fa servir per augmentar el dramatisme de la imatge, fer-lo més de passarel·la, d’altres, per llençar un missatge ben clar, com el dels estudiants de moda xinesos que ara han posat de moda les models amb màscares de gas per criticar l’alta contaminació del seu país. Però la meva teoria és que als dissenyadors contemporanis els fascinen les màscares perquè esborra la identitat de la model i facilita que ens hi identifiquem. Les models de passarel·la ara són dones penja-robes, no són les “top models” amb noms i cognoms dels 80 ni les senyores amb pit i cuixa dels salons dels 50: com més sembla que el vestit leviti, millor.
La màscara més elegant, luxosa i agènere que s’hagi vist mai és obra de Maison Margiela. Per fer cada màscara d’aquesta col·lecció es requereixen 18 hores de treball manual, no és estrany que algú tan esmunyedís com el dissenyador Martin Margiela, de qui gairebé no hi ha fotografies, fes aquesta col·lecció de l’anonimat.
Vist en perspectiva, aquesta col·lecció de Maison Margiela sembla la germana rica de la que David Delfín va presentar el 2002. El dissenyador malagueny va debutar amb “Cour des miracles”, una col·lecció molt polèmica per les suposades reminiscències religioses: les cordes, els crucifix, els encaputxats… Ell deia que era tot surrealisme.
Tres màscares de pel·lícula
A la pel·lícula ‘La màscara’ (1994), Jim Carrey era posseït per una màscara verda i molt comedianta, la màscara convertia un avorrit assalariat en un trencacors amb molt de ritme interpretat per Jim Carrey.
‘V de Vendetta’ és l’adaptació a la gran pantalla de la novel·la gràfica d’Alan Moore i David Lloyd. Aquest personatge emmascarat, V, prenia el rostre de Guy Fawlkes, conspirador britànic del segle XVII, que també l’hi presta a tot el moviment Anonymous.
L’actor malagueny Antonio Banderas ha estat un dels molts que ha donat vida al justicier anomenat El Zorro. Molts mai no van entendre que ningú no reconegués qui era realment El Zorro, si només duia un antifaç, se’l coneixia d’una hora lluny! Però és el poder de l’anonimat i la màgia del cinema.
