L’escriptora peruana Gabriela Wiener publica ‘Huaco retrato’, una immersió al passat colonial de la seva família i a la seva pròpia intimitat, i ens el ve a presentar a l”Àrtic’.
Resseguint la memòria familiar
Tot comença amb Gabriela Wiener passejant pel Museu de l’Home del Trocadero, a París. El recinte, que fins als anys 30 del segle passat era el Museu d’Etnografia, encara acull la col·lecció de Charles Wiener, explorador, arqueòleg, expoliador del patrimoni inca i, també, rebesavi de la Gabriela. Mentre observa les reliquies presents (i les absents) a les vitrines del museu, la Gabriela es pregunta per l’herència colonial, la seva i la de tot Llatinoamèrica.
En aquella època, tot el que envoltava Charles Wiener eren qüestions científiques. O sigui, la ciència i el coneixement era la coartada per a cometre aquests actes d’absolut robatori i que han produït molt de dolor. Parlaves fa una estona de si tot això em marca. Ho fa, és clar. Com escric? Tracto els temes entorn del racisme fa molt de temps perquè són coses que jo he encarnat, que em passen a mi, que políticament m’interpel·len. Llavors, com no anava a explorar també aquesta figura, aquest cognom?”
Gabriela Wiener
‘Huaco retrato’ és la resposta a aquesta pregunta. En 170 pàgines, Gabriela Wiener ens presenta al seu rebesavi, reflexiona sobre les ferides que ha deixat l’herència colonial, reivindica les figures femenines silenciades i arraconades per la història, revela un episodi d’adulteri del seu pare i s’obre en canal per explicar-nos els seus dubtes i les seves contradiccions en una relació poliamorosa.
De tot el circ que envolta el poliamor, el que m’incomoda més és quan et diuen que ets amor líquid, que ets postmoderna, que estàs al servei del neoliberalisme… Si som més és perquè ens estem organitzant per compartir una economia, unes cures, per fer front a l’explotació laboral entre més gent. Per què m’expulses de la classe obrera només per estimar com estimo? S’escapen unes homofòbies horroroses. Haurien d’estar demanant-me autògrafs perquè a sobre de tot, tinc sexe, en lloc d’estar assenyalant-me. Tot això del poliamor té molt d’etiqueta, però al final som relacions, som gent que és allà, resistint i sobrevivint”
Gabriela Wiener
Entre la literatura documental i la ficció, entre l’assaig i la novel·la, ‘Huaco retrato’ traça ponts que van des de la memòria dels seus avantpassats fins al seu moment present per retornar la veu de les colonitzades al lloc central que es mereixen. I tot, mentre la relació sentimental que té amb el periodista Jaime Rodríguez i la música Rocío Bardají trontolla per motius que entronquen, també, amb la influència del llegat de Charles Wiener.
Els retrats de Gabriela Wiener
Després de ja gairebé mitja vida entre Barcelona i Madrid, la peruana Gabriela Wiener Bravo ha fet de l’escriptura un pont aeri amb les seves arrels i un viatge al fons de si mateixa. Nascuda a Lima el 1975, es va traslladar a casa nostra el 2003 per estudiar un postgrau a la Universitat de Barcelona, abans de començar a treballar com a periodista per a mitjans llatinoamericans com el peruà ‘El comercio’, el xilè ‘El Mercurio‘ o l’argentí ‘Clarín‘, però també per a diaris com ‘La Vanguardia‘, ‘El País‘ o Eldiario.es.
Però, a més, la Gabriela té una carrera paral·lela com a poetessa i escriptora que l’ha portada a dibuixar unes ‘Sexografías’ íntimes i molt personals, a comptar les ‘Nueve lunas’ que van transcórrer durant el seu embaràs o a elaborar una sèrie d’‘Ejercicios para el endurecimiento del espíritu’. Sempre amb un esperit gonzo i incisiu. I amb incursions al camp de la performance i el teatre acompanyada de la seva família polifacètica i poliamorosa, per recordar-nos que, en el fons, enamorar-se és una bogeria.
Ara, la Gabriela es capbussa en el seu passat familiar i n’extreu un ‘Huaco retrato’, i per això avui l’hem convidada a l”Àrtic’, on si alguna cosa ens agrada són les mirades crítiques i els retrats honestos.
