La Filmoteca de Catalunya dedica un cicle al cineasta italià Federico Fellini, en l’aniversari del seu naixement, i nosaltres ho aprofitem per recordar la seva carrera i citar set títols clau de la història del cinema.
1
‘El jeque blanco’
Federico Fellini, 1952
Tot i ser el primer film en solitari de Fellini, les constants del cineasta ja hi són ben presents: el retrat de les il·lusions i les misèries de personatges anodins, la fascinació pel món de l’espectacle i la presència del compositor Nino Rota i de l’actriu Giulieta Massina, musa i muller de Fellini. El tractament d”El jeque blanco’, a mig camí entre l’humor i el patetisme, entre el drama i la comèdia social, serà un altre dels punts forts del primer Fellini.
2
‘Els inútils’
Federico Fellini, 1953
Una de les crítiques més despietades i sagnants a la petita burgesia de postguerra, oportunista i absolutament mancada de valors. ‘Els inútils‘ ens presenta quatre joves que faran qualsevol cosa per guanyar-se la vida… qualsevol cosa excepte treballar. Amb un rerefons autobiogràfic, Fellini retrata una generació que se sent desubicada i ho fa ajudat per Alberto Sordi.
3
‘La strada’
Federico Fellini, 1954
Seria a partir de ‘La strada’, quan Fellini es va guanyar el favor de la crítica i el públic internacionals. La història de la dolça Gelsomina, i de la seva relació amb el brutal Zampanó, és el fil conductor en què les meravelles de fireta d’un circ ambulant amaguen tota la tragèdia i el fatalisme del neorealisme. El contrast entre la violència i la candidesa, entre un món sovint salvatge i uns caràcters innocents, es repetirà en treballs posteriors i, sobretot, a través de la ‘Cabiria’.
4
‘Les nits de la Cabiria’
Federico Fellini, 1957
La prostituta d’aires lleugerament chaplinescos, que recorre les nits d’Ostia buscant l’amor i la felicitat, però només troba clients i trinxeraires, serà un dels darrers personatges del Fellini neorealista.
5
‘La dolce vita’
Federico Fellini, 1960
Fellini canvia el focus d’atenció però continua retratant la mesquinesa de la societat, per molt que es faci dir “dolce vita”, i ho fa en companyia de qui serà un altre dels seus grans aliats: Marcello Mastroianni. L’escena de la Fontana di Trevi, entre Mastroianni i Anita Eckberg, es convertirà en una de les més famoses de les rodades mai a Roma. Tot i això, el film serà prohibit en diversos països, acusat d’immoral, i Fellini tindria un enfrontament amb l’església, a qui l’hedonisme i la crítica sarcàstica del cineasta no acabava d’agradar. Amb ‘La dolce vita’, el director creix i fixa el cinema que farà en els propers anys, marcat per una posada en escena ornamental i estilitzada, per un to que mescla el drama amb la comèdia bufa d’opereta i per una idealització dels marginats i els diferents. I tot i això, en aquesta època, Fellini cau en una crisi creativa de la que només el salvarà Guido Anselmi.
6
‘Fellini 8½’
Federico Fellini, 1963
Autèntic “alter ego” de Fellini, el protagonista de ‘8½’, en la pell de Mastrioanni, exposa tot el catàleg de neures i d’inseguretats del director. En aquesta època, a més, la irrupció de la Nouvelle Vague i d’una fornada de directors més joves comença a apartar-lo del públic i de la crítica que, tot i reconèixer que el seu és un cinema rupturista, considera que s’està fent vell. Fellini contestarà a aquest menyspreu amb títols com ‘Giulietta dels esperits’, ‘Els clowns’, ‘Satiricó’ o ‘Roma’, que contribuiran a la imatge del cineasta fastuós i juganer. I és amb aquest to que, el 1973, quan molts ja el consideren fora del seu temps, retorna a la seva joventut.
7
‘Amarcord’
Federico Fellini, 1973
Amb ‘Amarcord’, compost a partir d’una idealització dels seus propis records, Fellini lliga el nen que dibuixava amb l’adult que fa cinema i ho converteix en un autèntic festival del plaer i de la nostàlgia, de la festa i de la reflexió.
