Estrenes de teatre: què veure al febrer i al març?

Teatre Coliseum, fins al 20 de març

Preu: entre 30,10 i 43 €
Espectacle en català

Amb aquest espectacle, La Cubana aconsegueix dues coses: d’una banda, allò que més els agrada, que és riure’s de la hipocresia, del teatre que fem tots plegats en el nostre dia a dia, des del moment que sortim al carrer, a vegades sense adonar-nos-en… i els funerals, com totes les cerimònies, són terreny abonat per aquesta mena de convencions socials. I de l’altra, aconsegueixen fer un gran “carpe diem”, un cant a la vida amb majúscules, una invitació a riure’s del mort i de qui el vetlla com a filosofia de vida. Dents, perruques, números musicals, embolics… un punt de crítica social i la polvorització de la quarta paret. En fi, tot l’ADN de La Cubana.

‘La filla del mar’

Teatre Condal, fins al 27 de març

Preu: 27 €
Espectacle en català

‘La filla del mar’ és un molt bon musical, un espectacle valent, que fa de la simplicitat una virtut, visualment elegant, amb una il·luminació cuidada, amb i un magnífic equilibri entre el conjunt i el treball de les peces clau com són la Clara Solé, el Toni Viñals i la Mariona Castillo, que tots tres estan esplèndids. Un dels encerts, per exemple, és el fet que siguin ells mateixos, els intèrprets, els que toquin els instruments (acompanyats això sí pel Marc Sambola, l’autor de la partitura, que passa per ser un pescador més, amb la guitarra amunt i avall). Un triangle amorós que ens remet a ‘Terra baixa’, personatges salvatges, que no encaixen al seu entorn i que representen la innocència, la puresa de cor però també l’animalitat, allò que tenim de bèstia dins nostre.

‘Animal negre tristesa’

Sala Beckett, fins al 6 de març

Preu: 20 €
Espectacle en català

Cal fer l’advertència: és un text molt cru, que no fa concessions, que no estalvia cap detall, però que alhora tampoc és morbós ni cau en el melodrama, tot el contrari, narra l’acció des d’una fredor asèptica. Tot i això, arrossega l’espectador en aquesta davallada als inferns que Julio Manrique ha plasmat amb senzillesa, amb un espai neutre, que gairebé sembla una instal·lació, i amb un ús molt precís de les projeccions, la llum, l’espai sonor… Per mi, la millor direcció de Julio Manrique des de ‘L’ànec salvatge’ i, a més, molt meritòria perquè diguem que el text d’Anja Hilling no ho posa fàcil, en aquest cas el paper del director és especialment rellevant perquè el text obliga a prendre moltes decisions. Muntatge imperdible, estimulant, que remou… i que t’acompanya durant dies.

‘Desig’

TNC, fins al 6 de març

Preu: 24,50 €
Espectacle en català

Sílvia Munt dirigeix un muntatge que podem trobar a la Sala Gran del Nacional. I aquest és un dels elements (l’espai) que juguen poderosament a la contra d’aquest muntatge. Sí que és cert que la disposició escènica, amb una grada sobre l’escenari i públic a banda i banda, acosta l’acció als espectadors, però fins i tot fent aquesta trampa, entre cometes, la Sala Gran continua sent enorme per una obra que demana intimitat i un altre tipus de plantejament. Lligat amb això també hi ha un problema de to: veiem unes interpretacions expansives, exagerades, es fa inevitable pensar que busquen precisament omplir aquest buit, quan precisament Benet i Jornet (i especialment en aquesta peça) demana una altra cosa. El més important sempre és allò que no es veu, el que està soterrat, aquell xup-xup que es va coent i que va per dins, que és una cosa que en aquest muntatge no existeix. Crec que s’ha fet una mala lectura del text, que no s’ha sabut jugar amb l’ambigüitat que ofereix, que les interpretacions estan fora de to i que sobretot l’espai no és l’adequat. 

‘Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva’

Sala Beckett, fins diumenge

Preu: 18 €
Espectacle en català

La història en si podria semblar un capítol de ‘La dimensió desconeguda’, la història d’un home que després de patir un accident, mentre està en coma, té una visió… i amb tot un seguit de càlculs matemàtics, física quàntica i forats negres… prediu quan i on arribarà la fi del món i crea una mena de secta. En el fons, però, i entroncant amb l’’Animal negre tristesa’… no deixa de ser una història sobre com afrontem les desgràcies personals. L’originalitat aquí és que la història la trobem escrita en un llibre que l’espectador troba al seu seient quan arriba a la sala, de manera que l’espectacle es converteix en una mena de lectura col·lectiva que crea una sensació de comunitat molt interessant. Públic i actors passen les pàgines plegats i a mesura que la història avança, aquest artefacte també ens suscita preguntes, com ara si ja està tot escrit, si ens podem rebel·lar contra el que s’espera de nosaltres.

El Lliure rescata el muntatge que Fabià Puigserver va dirigir a finals de l’any 90 i que es va convertir en el seu testament escènic. En comptes de fer-ne una nova versió, Roger Bernat ha decidit reproduir aquell muntatge icònic fil per randa amb la tècnica del “verbatim”: els intèrprets van amb auriculars i reprodueixen les rèpliques tal com aleshores les deien Lluís Homar, Emma Vilarasau, Mercè Arànega i companyia. A més, hi ha l’afegit que cada nit seran intèrprets diferents, en total n’hi ha una vuitantena. 

Lucía del Greco dirigeix aquesta peça sobre una família disfuncional (com totes, d’altra banda) en què les pors, els desitjos i els pensaments més inconfessables s’acaben materialitzant, cosa que obliga els membres de la família a censurar-se i a anar molt amb compte amb el que pensen. 

Aquesta setmana el Sâlmon, el festval d’arts vives de Barcelona, es trasllada al Mercat de les Flors amb diverses propostes, entre les quals destaca l’espectacle que tancarà el festival, ‘Alexandre’, un solo de dansa del coreògraf brasiler Pol Pi, resident a França, que ens planteja què pot fer la dansa a partir d’una veu.