La diferència entre simfonia i concert
Una simfonia és una composició més o menys extensa, generalment dividida en diversos moviments i que té un clar protagonista: l’orquestra. Malgrat que per a nosaltres hi ha molts instruments (i és cert), la concepció és que el director dirigeix tots els instruments per a extreure un so en concret, i per això podem entendre que el conjunt d’instruments comparteixen un mateix protagonisme. Però això no passa en els concerts, sempre que sentim (o llegim) concert per a piano i orquestra (o qualsevol altre instrument com el violí, la mandolina o la trompeta, entre d’altres), hem d’entendre que el protagonisme és compartit. Per tant, la diferència entre concert i simfonia és, precisament, que hi ha un instrument (o diversos) que fan de solistes.
El paper del violí a l’orquestra
El paper del violí dins l’orquestra és importantíssim, fins al punt que el violinista principal en una orquestra juga un rol diferent a la resta d’instruments. Se’l coneix com a concertino, i si el director podríem dir que és l’entrenador de l’equip (l’orquestra), el concertino seria el capità de l’equip. Per tant, si per qualsevol motiu el director falla, tothom pren el concertino com a referència. De fet, es diu que la batuta dels directors té l’origen en l’arquet. Ja que originàriament els concertinos dirigien les orquestres, i encara en algunes orquestres barroques és així.
Els concerts per a violí i orquestra de Beethoven, Txaikovski i Brahms
Beethoven va ser el compositor que va obrir les portes del romanticisme amb la seva simfonia heroica, la 3a. Txaikovski era un compositor rus plenament romàntic, i Brahms un romàntic posterior a Beethoven molt influenciat per la seva obra, i també la de Wagner. Per tant, d’entrada sembla que les seves obres no han de tenir gaires coses en comú, més enllà de l’escola romàntica, però no és així. El primer que crida l’atenció d’aquests tres concerts és la tonalitat en què els compositors van escriure’ls: la de re major. I és que a banda de tenir un molt bon gust musical, els tres compositors eren molt intel·ligents i sabien que el violí estava afinat en les notes sol, re, la i mi; de manera que només passant l’arqueta per una de les cordes ja tenim un re. Això fa que sigui més fàcil per a l’intèrpret, i alhora que el violí soni més fort. I això és ideal per a un concert, ja que el violí ha de “lluitar” contra tota l’orquestra.
Es considera que els concerts per a violí de Beethoven, Txaikovski i Brahms són dels més complicats que hi ha per al violí solista. Segurament en podríem trobar moltes explicacions, però hi ha una particularitat que uneix als tres compositors: eren pianistes. És a dir, no tocaven el violí, i segurament en voler fer uns concerts per a violí, sense saber-lo tocar, van pensar més en la música que en el violinista, i això li posa les coses molt difícils a l’intèrpret. Fins al punt que, tots tres, abans d’estrenar-se es va considerar que, directament, eren intocables.
Les obres per a violí d’aquests tres compositors són tan virtuoses que, per diferents motius, van tenir un èxit relatiu en la data de la seva estrena, malgrat que avui són de les obres més conegudes de tot el repertori. Per exemple, en el cas de Beethoven va ser un fracàs l’estrena perquè va acabar-la massa tard: i això va fer que entregués la partitura massa tard al solista que l’havia d’interpretar, i no se sap si com a protesta, o per a reivindicar-se, entre el 1r i el 2n moviment va interpretar una composició pròpia, i això no va agradar al públic. I pel que fa al concert per a violí de Brahms, va passar una cosa similar, el director que l’havia de dirigir en l’estrena (Hans von Bülow) va dir que no era un concert per a violí i orquestra, sinó un “concert en contra del violí”. Només un violinista es va atrevir a interpretar-lo, Joseph Joachim, a qui li va dedicar l’obra.
Els concerts per a violí de Schumann
Schumann estava tancat al psiquiàtric quan va compondre aquest concert que, segons sembla, va escriure en breus moments de lucidesa, però no va aconseguir l’èxit d’altres obres anteriors. I això ens porta fins al testament. Joseph Joachim era molt amic de Schumann i quan va veure l’obra que el seu amic li havia dedicat, va considerar que era molt inferior a tota la seva obra anterior, i per això la va amagar i va deixar escrit al seu testament que només es podria interpretar 100 anys després de la mort de Schumann. Doncs resulta que una neboda de Schumann, l’any 1937, va assegurar que se li apareixia el fantasma del seu oncle dient-li que havien de publicar el concert de Schumann. Malgrat que el concert no s’havia de publicar fins a l’any 1956, van creure-se-la i van decidir exhumar el concert per a violí de Schumann.
Per a aquella exhumació van pensar en el millor violinista del moment i, segurament, de tots els temps: Yehudi Menuhin. I la casualitat va fer que aquest concert s’estrenés a Berlín ja amb els nazis al poder, i van descartar Menuhin pel seu origen jueu, i això va fer d’ell un dels músics que més han fet per la pau al món, i per la lluita contra règims com el nazi.
