1
‘iZombie’
Chris Roberson i Mike Allred. ECC, 2019
Un còmic de culte, del qual se n’ha fet una sèrie infecta: ‘iZombie’. En aquest cas, allò que el còmic és molt superior a la sèrie de televisió és una veritat sagnant. Si ja esteu farts de les històries típiques de zombis, si ja esteu farts de ‘The walking dead’, ‘iZombie’ (còmic publicat de forma integral per ECC en un sol volum) és una opció d’allò més recomanable. Aquí no veureu legions de morts vivents, paratges apocalíptics o escenes ultragore, més aviat tot el contrari. ‘iZombie’ renova el gènere a cop d’humor negre, surrealisme i una estètica pop que jo no havia vist mai en una sèrie de terror.
Un dels principals atractius del còmic, a part del seu guió desenfadat, enginyós i divertidíssim, és l’apartat gràfic, els dibuixos pop del gran Mike Allred, un estil que en principi ningú no gosaria aplicar a una història de zombis, però que li va com anell al dit als guions de Roberson. Un còmic infravalorat, castigat per la poca qualitat de la seva adaptació televisiva, però que val molt la pena i t’ho fa passar molt bé.
2
‘La cantina de medianoche’, de Tokio Stories
Yaro Abe. Astiberri, 2019
‘La cantina de medianoche’ és un manga de Yaro Abe amb un gran èxit al Japó i que aquí ha publicat Astiberri. Un còmic que ha inspirat la sèrie ‘Tokyo dinner: midnight stories’, molt recomanable, per cert, però no tan memorable i entranyable com el còmic original. ‘La cantina de medianoche’ està ambientat en un petit restaurant casolà japonès que obre de 12 de la nit a set del matí, un lloc que dona aixopluc a fauna nocturna de tota mena, boxejadors, ballarines de striptease, yakuza, gent que omple cada relat amb les seves històries personals, mentre devora el menjar que li prepara el propietari i cuiner del local: tot cuina casolana japonesa, res de sushi, ni menjar esnob. A més, cada episodi està dedicat a un plat en concret. Un còmic que és com la vida mateixa, amb personatge entranyables, històries carregades de tendresa i humor, i la gastronomia popular nipona com a excusa. No se li pot demanar a més a aquesta obra. Un dels còmics que millor lliga gastronomia, drama i comèdia: meravella.
3
‘The boys’
Garth Ennis i Chris Robertson. Norma, 2007
‘The boys’ és una sèrie estrenada aquest any per Amazon Prime i, compte, perquè és una de les poques sèries que he portat avui que són de qualitat. El que passa és que el còmic en què es basa, publicat per Norma en volums integrals molt recomanables, és tan bèstia, tan punk i tan passat de rosca, que la sèrie no li fa gairebé ombra. És un còmic que tracta els superherois d’escòria pura i dura. Si la majoria de còmics de superherois tenen com a protagonistes personatges que lluiten per la justícia i en cap moment treuen benefici personal del seus superpoders (des de Spiderman fins a Superman), ‘The boys’ ens planteja una realitat en què el principal grup de superherois, una paròdia de Lliga de la Justícia, estan patrocinats per una multinacional i de cara al públic es mostren com autèntics déus, models a seguir, però de portes endins, són escòria amoral: fan orgies salvatges, són uns narcisistes extrems, es droguen com animals, odien els humans i cometen autèntiques atrocitats que passen desapercebudes de cara al gran públic. Un grup secret, subvencionat pel govern, es dedica a controlar aquests superherois que es passen de la ratlla i en molts casos a eliminar-los.
És una crítica al món dels superherois mol crua. Si la sèrie us sembla forta, el còmic us farà explotar el cap: és un infern de violència extrema, llenguatge ofensiu i sexe dur com mai no s’han vist a un còmic de superherois. No només és una crítica al còmic de superherois, sinó a la societat on vivim, ja que ofereix una visió molt creïble del que passaria al món si els humans tinguéssim superpoders i fóssim adorats com a déus. Només cal veure el cas de futbolistes o estrelles de la música o la moda per veure que les imatges depravades i farcides de maldat de ‘The boys’ no estan tan lluny de la realitat que vivim actualment. Un còmic fonamental, divertidíssim i depravat com pocs, molt recomanable, però no apte per a menors.
4
‘La patrulla condenada’
Grant Morrison i Richard Chase. ECC, 2016
Segurament, molts coneixereu la sèrie ‘Doom Patrol’ (HBO, 2019), doncs està basada en un dels còmics més importants i influents dels anys 90, ‘La patrulla condenada’, un còmic que, per cert, podeu trobar recopilat des del primer fins a l’últim número per l’editorial ECC. A ‘La patrulla condenada’ trobem un grup d’antisuperherois, personatges amb poders estranys que estan traumatitzats psicològicament, tenen caràcters aspres i se senten completament marginats de la realitat. Hi ha un home robot que odia la seva carcassa metàl·lica, una noia amb 64 personalitats diferents i, fins i tot, hi ha un carrer que té vida i, a més, és un transvestit.
El guionista Grant Morrison va agafar aquesta col·lecció en un dels seus moments creatius més inspirats (i quan més drogues prenia) i va retornar a la vida un còmic de superherois com mai no s’havia vist, un còmic en què manava el surrealisme més esbojarrat i la psicologia turbulenta dels personatges principals. ‘Doom Patrol’ és un còmic diferent i reptador. Per exemple, un dels enemics és un quadre que devora la realitat, hi ha un grup de dolents que són dadaistes i omplen la realitat amb l’absurd, uns altres enemics són homes amb forma de tisora, en un episodi el grup utilitza la Sagrada Família com a arma per evitar l’apocalipsi, etc.
‘La patrulla condenada’, de Grant Morrison, és un exercici de pura psicodèlia superheroica que et regira el cervell i juga amb els límits expressius d’un mitjà com el còmic. No només és un dels còmics més importants dels anys 90, jo diria que és un dels còmics més importants de la història: ens va ensenyar que les històries de superherois poden ser fosques, marginals i psicodèliques, i que tot i ser un gènere comercial, també es podien fer coses innovadores en el món dels emmascarats. La sèrie de TV, tot i que decent, no arriba ni a la sola de la sabata al que trobareu als quatre volums publicats per ECC.
5
‘The Umbrella Academy’
Gerard Way i Gabriel Ba. Norma, 2009
I acabem precisament amb un dels alumnes del guionista Grant Morrison de ‘Doom Patrol’; parlo de Gerard Way i el magnífic còmic ‘The Umbrella Academy’, que ha inspirat una sèrie que fa poc ha estrenat Netflix: ‘The Umbrella Academy’, una sèrie de televisió justeta, que no mata, però tampoc no molesta. La sèrie no fa justícia al magnífic còmic en què es basa, una obra extraordinària amb guions del líder del grup musical My Chemical Romance, Gerard Way, i publicada a Espanya per Norma. Un còmic impecable que barreja ciència-ficció, fantasia, acció, terror i drama familiar amb resultats òptims.
43 nens neixen el mateix dia, nens amb unes capacitats extraordinàries. D’aquests 43 se’n salven set. Aquests set nanos amb poders són adoptats per un magnat multimilionari. Els nens formen una mena d’equip superheroic absolutament atípic, una família forçada i amb guerres internes que haurà de lluitar contra estranyes forces del mal per salvar el món. El còmic té un to surrealista molt particular, li dona la volta al concepte de grups de superherois i juga amb la disfuncionalitat d’aquesta estranya família per dibuixar uns personatges molt ben caracteritzats. A més, el traç de Gabriel Ba és una autèntica delícia i encaixa perfectament amb el to irreverent, esbojarrat i fosc de les històries. Un dels grans còmics de superherois del segle XXI; molt reivindicable. Em quedo amb la definició que va fer el guionista Grant Morrison del còmic: “Son els X-Men per a la gent ‘cool'”.
