Avui parlarem de pel·lícules i de jocs. Jocs, que no joguines, aclarim-ho: Amb les seves normes, els seus participants, el seu relat, també… Pel·lícules que ens conviden a jugar (a vegades) i que ens remeten a jocs que poden ser tan diferents entre sí com el Cluedo o un rol en viu. El divendres passat, precisament, s’estrenava una pel·lícula sobre un de ben clàssic a qui tots hem jugat més d’un cop. Em refereixo al cuit i amagar.

‘Noche de bodas’

Tyler Gillett i Matt Bettinelli-Olpin, 2019

‘Noche de bodas’ ens narra l’esbojarrada nit que passa una recent casada a la casa de la seva nova família quan s’adona que el joc que li proposen té com a objectiu matar-la. Amb aquesta premissa, el film vol ser més gamberro del que és realment, en el fons li falta atrevir-se a anar al fons de la crítica que fa als estaments socials i a les tradicions familiars. Podria ser més estripada, més violenta, més gore, i no ho vol ser. Tot i així, és una peli distreta i molt correcta, però s’hauria agraït una mica més d’urpa i menys entestament en ser un producte mainstream.

‘El malvado Zaroff’

Ernest B. Schoedsack i Irving Pichel, 1932

Aquesta és una d’aquelles pelis on el dolent fa cara de dolent i el bo cara de bo, perquè ‘El malvado Zaroff’ ja té 87 anys i el tractament de personatges ha canviat molt. Ja no tenim aquests dolents d’opereta com aquest caçador que, cansat d’empaitar animals, decideix que el millor trofeu, la caça suprema, és carregar-se un humà. La peli s’estructura com un joc perquè Zaroff proposa unes regles als seus contrincants, que es mouen per la selva com per un taulell.

‘The Game’

David Fincher, 1997

A ‘The Game‘, Michael Douglas interpreta a un milionari ociós a qui el seu germà li regala pel seu aniversari un joc de rol en viu. Però és clar, això és una peli del David Fincher i el joc té poc de gimcana i molt de persecució frenètica, amb aires d’un Hitchcock passat de voltes. ‘The Game’ no és el millo film de Fincher, ell mateix ho diu, però sí que és un molt bon exemple de com es pot construir un thriller aplicant-li la mecànica dels jocs de rol en viu.

‘Airbag’

Juanma Bajo Ulloa, 1997

En aquest punt de la peli ‘Airbag’ el Karra Elejalde ja no pot més, o el que seria el mateix, ja ha complert amb el seu arc evolutiu i està llest per enfrontar-se a la vida. ‘Airbag’ és un dels exitassos més esbojarrats del cinema espanyol de finals dels 90, perquè recordem que la peli ja té 22 anys, i en ella es posen a jugar a la ruleta russa, una pràctica que es va començar a documentar cap als anys 30 però que se sospita que es juga des de mitjans del segle XIX!

‘El vividor’

Robert Rossen, 1961

El billar és un joc més pacífic, o això sembla… perquè a ‘El vividor’, Paul Newman interpreta a Eddie Felson, un jove que es guanya la vida jugant al billar en tuguris de mala mort, on hi ha una subcultura associada amb aquest joc. I allà, veiem com el billar pot ser una metàfora de les obsessions, els somnis i les derrotes de qualsevol de nosaltres, en una de les pelis més amargues, però també més lúcides i brillants, de les que va rodar mai Newman. Martin Scorsese rodaria anys després ‘El color del dinero’ (1986), com a seqüela més o menys directa d’aquest film, on la sensació de fracàs vital es manté amb tota la seva intensitat.

‘Casino’

Martin Scorsese, 1995

En un casino de Las Vegas Martin Scorsese va decidir ambientar un dels seus films més potents dels 90. Amb un Robert de Niro, un Joe Pesci i una Sharon Stone pletòrics, parla del rerefons de la ciutat del joc, de l’ascens i caiguda d’una elit, de conflictes familiars, d’autodestrucció… Tots els elements que conté el seu cinema condensats en tres hores de gaudi total.

‘Un cadàver a les postres’

Robert Moore, 1976

‘Un cadàver a les postres’ és una divertidíssima peli amb guió de Neil Simon, que no és cap tonteria, que presentava a una colla de detectius que havien de resoldre un misteriós assassinat en una casa victoriana. Uns detectius que eren paròdies de personatges de la literatura i el cinema i que demostraven ser més aviat burros i pagats de sí mateixos. I què té a veure això amb els jocs de taula? Doncs que la peli té una estructura similar, per exemple, al joc del Cluedo, i de fet, gràcies a l’èxit d’aquest títol, s’estrenaria uns anys després ‘Clue’ (1985), una treball d’inferior qualitat basada, ja directament, en el mateix Cluedo.

‘Jumanji’

Joe Johnston, 1997

‘Jumanji’, la original, tampoc és una meravella en termes cinematogràfics, però té la virtut d’haver quedat en la memòria popular i sentimental d’un parell de generacions, i no és cap tonteria això. Basada en un conte de Chris Van Allsburg, ens presenta un taulell de jocs màgics que desencadena els catàstrofes més divertides en funció de la tirada de daus. Aquí sí que el taulell de jocs era el centre de la narració. Fixa’t si va tenir èxit que fa un parell d’anys es va fer una mena de seqüela, i ara s’estrenarà una altra.

‘Scott Pilgrim contra el mundo’

Edgar Wright, 2010

‘Scott Pilgrim contra el mundo’ és dues coses ben importants: per una banda és una peli, i per l’altra, és també la constatació de que la indústria dels jocs ha canviat molt amb la irrupció, a mitjans dels 70, dels videojocs. Adaptació del còmic de Brian Lee O’Malley que recull l’estètica i la narrativa del videojoc, i també la del manga, per explicar la relació d’amor de l’Scott amb la Ramona, que fa que hagi de vèncer els seus ex-nòvios com si fossin els dolents de cada nivell del joc. Meravellosa peli d’Edgar Wright que reflecteix amb un encert poc habitual la influència que els videojocs han tingut en la cultura popular i en el cinema.