La crisi del coronavirus ens ha trasbalsat a tots i ha fet més patent que mai la nostra necessitat, física i mental, de riure. L’humor no és només una vàlvula d’escapament de la realitat, sinó també una manera d’entendre-la i de fer-la suportable, i el cinema sovint ens ha brindat material de sobres per encarar el dia a dia amb una riallada. La comèdia, a més, és una de les últimes fronteres que ens separen de la barbàrie i la manca d’empatia amb el nostre veí. Us deixem amb una selecció de pel·lícules còmiques que funcionen com la millor teràpia antiestrès en aquests dies de confinament. Ho sabem, n’han quedat moltes fora. Al mal temps, bones rialles.

1

‘El maquinista de La General’

Buster Keaton, 1926

Charles Chaplin deia que en tenia prou amb un policia, una noia i un parc per poder rodar una pel·lícula. En el cas de Buster Keaton, l’altra gran rei al cim de l'”slapstick”, amb una noia i una locomotora ja s’espavilava. ‘El maquinista de La General’ és una de les comèdies més importants del cinema mut, una carrera vertiginosa i coreogràfica sobre raïls enmig de la guerra civil nord-americana protagonitzada per un Keaton en estat de gràcia, capaç de jugar-se el físic enfilat al capdavant d’un tren o de fer malabarismes amb els troncs per alimentar la caldera. Podríem haver posat gairebé qualsevol altre dels clàssics d’aquest actor i director, però ‘El maquinista de La General’ és el títol del que se sentia més orgullós… i amb raó. Val la pena recuperar-lo i assistir al visionat de l’escena més cara del cinema mut. No us direm quina és, només cal que sapigueu que el que veureu no és una maqueta. La teniu a Filmin.

2

‘Sopa de ganso’

Leo McCarey, 1933

“L’últim president va arruïnar el país. No sabia què fer-ne. Si us penseu que les coses estan malament, espereu que governi jo!”. El jurament amb què Rufus T. Firefly es fa càrrec del govern de Freedonia resumeix molt bé l’esperit de ‘Sopa de ganso’: 68 minuts de bogeria marxista, que posen en solfa tota la ridiculesa de la política i dels règims socials, tan democràtics com autoritaris, en un moment en què Europa es tornava a rearmar. Que Mussolini la prohibís al Itàlia és un bon símptoma de l’efecte corrosiu, anarquista, esbojarrat i irreverent d’un dels títols més celebrats dels quatre germans Marx, amb escenes tan brillants com la del fals mirall, les baralles amb l’ambaixador del país rival, els comentaris mortificants cap a la pobra i insubstituïble Margaret Dumont o la batalla final, que constata que l’humor pot desactivar tota l’èpica absurda de la guerra. Hauria d’estar en un museu, però fins que hi sigui, la teniu a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

3

‘Un, dos, tres’

Billy Wilder, 1961

‘Schlemmer!’ cridava James Cagney a ‘Un, dos, tres’, un dels títols més grillats i més pujats de revolucions de Billy Wilder. La història d’un executiu de la Coca-Cola al Berlín de finals dels 50 és una sàtira de la guerra freda i dels tics i les mesquineses de comunistes i capitalistes. La filla de l’amo, esbojarrada i frívola, l’obrer de l’est, hiperconscienciat i hiperventilat, els funcionaris soviètics corruptes, els nazis reciclats en honestos oficinistes de l’empresa… Wilder planteja el film com si fos una carrera d’obstacles on no hi ha un segon per respirar i tot es mou al ritme d’un, dos, tres i de la ‘Dansa del sabre’, d’Aram Khachaturian. Podríem haver triat ‘Ningú no és perfecte’ (1959), o ‘L’apartament’ (1960), però de tots els treballs del gran cineasta d’origen austríac, cap n’hi ha que provoqui majors rialles que aquest. És una llàstima que, just quan s’anava a estrenar, es construís el mur de Berlín i la gent no estigués per fer broma del tema. La teniu a Filmin.

4

‘La vida de Brian’

Terry Jones, 1979

Els cartells de ‘La vida de Brian’ a Suècia deien “Un film tan divertit que l’han prohibit a Noruega”. Més enllà de la rivalitat entre veïns, el que deia era cert: el segon llargmetratge dels Monty Python va estar prohibit a diversos països, inclosa Noruega, perquè no els feia cap gràcia que algú fes broma amb la vida de Crist. Ja durant la producció, els humoristes britànics van tenir seriosos problemes de finançament fins que el beatle George Harrison va ajudar a pagar-la. A ell li hem d’agrair, també, un dels títols més divertits i irreverents del cinema britànic, amb escenes clàssiques com les discussions del Front Popular de Judea, o el Front Judaic Popular, o com sigui, o la cançó final, que ens convida a veure el cantó bonic de la vida. La teniu a Filmin i a Netflix.

5

‘Aterriza como puedas’

David Zucker, Jim Abrahams i Jerry Zucker, 1980

“Vaig escollir un mal dia per deixar de fumar”, “Que estranys, una casa mai vomita”, “-Està nerviosa? És la seva primera vegada -No, ja  he estat nerviosa abans”, “No es preocupin, tot va bé… per cert, hi ha algú entre vostès que sàpiga pilotar un avió?”. Podríem passar-nos una tarda sencera recordant frases d’‘Aterriza como puedas’, la sàtira que se’n reia del cinema de catàstrofes i aeroports que va fer fortuna als 70, i que inaugurava el gènere de la “spoof movie”, la pel·lícula que satiritza els tics i els clixés d’un èxit del cinema “seriós”. ’40 anys més tard recent fets, continua tan fresca i divertida com sempre. La teniu a Rakuten TV i a Prime Video.

6

‘Misteriós assassinat a Manhattan’

Woody Allen, 1993

Woody Allen passarà a la història, entre altres coses, per les seves comèdies existencials. Títols clàssics com ‘Annie Hall’ (1977) o ‘Manhattan’ (1979) han ajudat a cimentar la seva fama. Però de tots els seus treballs, pocs són tan obertament còmics i, al mateix temps, de tanta qualitat com ‘Misteriós assassinat a Manhattan’, pensada com un entreteniment detectivesc i protagonitzada per una parella novaiorquesa de mitjana edat a qui això de resoldre un crim li queda gran. Allen juga amb les convencions del gènere de detectius i el passa pel filtre del seu estil neuròtic i urbà. A més, recupera vells amics d’alguns dels seus millors treballs anteriors, com Diane Keaton, Alan Alda o Anjelica Huston. La teniu a Rakuten TV.

7

‘Clerks’

Kevin Smith, 1994

Hi ha títols que es roden amb una sabata i una espardenya i que converteixen el seu director en una figura aplaudida i cobejada pel públic. ‘Clerks’ és un exemple clar d’això. “Opera prima” del seu director, Kevin Smith, anava tan escurat de diners que la va poder acabar perquè una inundació va destrossar el seu cotxe i l’assegurança el va indemnitzar. El dia a dia dels depenents d’un mall de Nova Jersei, amb els seus somnis i les seves frustracions, es va convertir en una de les sensacions de mitjans dels 90 del cinema indie nord-americà. Els treballs posteriors de Smith no sempre han estat a l’altura, però el seu primer film continua fent riure amb les misèries i les bretolades d’aquests personatges. I, a més, suposa la presentació d’en Jay i en Silent Bob. La teniu a Rakuten TV.

8

‘Zombies Party: Una noche… de muerte’

Edgar Wright, 2004

Que el títol no us esgarrifi, que la pinta de comèdia barata feta amb més bones intencions que talent que traspua la traducció al castellà de l’original ‘Shaun of the dead’ no us confongui. El primer llargmetratge d’Edgar Wright és una de les grans comèdies britàniques del que portem de segle XXI. La història d’un Peter Pan que ha de lluitar amb el seu millor amic i, al mateix temps, recuperar la seva parella, als suburbis de Londres, fa un tomb quan una inconvenient plaga de zombis decideix assolar la ciutat. Amb aquests ingredients, Wright i el duet Simon Pegg i Nick Frost roden una comèdia dinàmica que juga amb els referents del cinema de terror i de la “buddy movie” per narrar una de les històries d’amor més boniques del cinema recent. La teniu a Rakuten TV, Prime Video i Netflix.

9

‘Pagafantas’

Borja Cobeaga, 2009

Borja Cobeaga i Diego San José ja prometien com a renovadors de la comèdia espanyola gràcies al seu treball a la televisió basca. Quan Cobeaga va estrenar ‘Pagafantas’, les promeses es van fer realitat. La història d’un noi de Madrid sense ofici, benefici ni, el que és més important, parella, va comptar amb el favor del públic. Les seves desventures intentant que la noia que li agrada li faci cas, incapaç d’admetre que el problema no és ella, sinó ell i la seva covardia, van ajudar a popularitzar el terme “pagafantes” mentre ens feien riure a tots. Una riallada que es congelava quan ens adonàvem que el protagonista del film tenia cada cop més similituds amb nosaltres. La teniu a Rakuten TV, a Prime Video i a Películas de Youtube.

10

‘Lo que hacemos en las sombras’

Taika Waititi i Jemaine Clement, 2014

Tres vampirs companys de pis a Nova Zelanda, un equip de gravació que els fa un documental, uns homes llop que intenten ser educats, els maldecaps del lloguer, l’aigua, la llum, internet… i un nou inquilí, recentment transformat en xucla-sangs. Jemaine Clement i Taika Waititi es van fer populars amb la sèrie ‘Flight of the Conchords’ (2007) i es van doctorar amb aquest “mockumentary” sobre la història d’uns vampirs que intenten mantenir el seu gòtic i romàntic estil de vida en la societat novazelandesa del segle XXI. El film va tenir tant d’èxit que se n’ha fet una sèrie de televisió, potser fins i tot més divertida que el film original. La sèrie és a HBO i el llargmetratge a Filmin.