Barcelona és una ciutat de comèdies i drames, d’histrionismes i contencions, d’escenaris i bambolines, de teatre i de teatres. Tant és així, que la temporada passada es van estrenar 1.079 espectacles en les 52 sales d’una ciutat que abraça des del petit format en llocs com la FlyHard o la Hiroshima, fins als grans escenaris del TNC o el Victòria. Però Barcelona també és un viver de companyies veteranes i consolidades com Dagoll Dagom o Tricicle, de fàbriques de creació que ocupen antigues fàbriques, i de nous -o ja no tan nous- projectes col·lectius que han sabut trobar el seu públic fidel, com Sixto Paz, La Brutal, La Calòrica o Los Corderos. Però quina és la salut del teatre barceloní? Avui ho posem a debat amb el Xavi Pardo i l’Aída Pallarès.
Teatre per a tots els públics
Barcelona és una ciutat on hi ha sales històriques amb més d’un segle, com el Teatre Romea, i d’altres que tot just han obert fa uns mesos, com La Gleva. Entre unes i altres, cobreixen una demanda que abasta tots els públics, des del més comercial fins al més alternatiu. La qüestió és com es gestiona aquesta oferta teatral, quines opcions reals hi ha de viure fent teatre a Barcelona i fins a quin punt existeix un ADN barceloní en les arts escèniques de casa nostra.
L’Ajuntament, un actor més al teatre
A Barcelona, l’Ajuntament té diverses sales de teatre, com la Beckett o el Tantarana, a més de disposar d’espais de creació on les companyies poden treballar amb tranquil·litat. Tot plegat el converteix en un actor important a l’hora de mesurar la qualitat del teatre que es fa a la nostra ciutat. Aída Pallarès i Xavi Pardo reflexionen també sobre les polítiques que cal que dugi a terme una administració pública per protegir un art que és patrimoni de tots.
