El nou lliurament de ‘Twin Peaks’ està a l’altura de les expectatives, fins i tot es pot dir que les ha superat amb escreix. David Lynch tenia al davant uns quants reptes: d’una banda, aconseguir preservar l’esperit de la sèrie original després de tants anys i, de l’altra, saber construir una trama que no desmereixés el poder iconogràfic de la història. I se’n surt molt i molt bé. Ja no només perquè té allò tant lynchià de fer-te riure i fer-te por a la vegada, sinó perquè s’atreveix a reprendre la història exactament on la deixava la segona temporada.

És una influència en el món de les sèries, sobretot perquè va ser una de les primeres sèries modernes a demostrar que la televisió podia explicar històries tan ambicioses com les del cinema. Per això es va convertir en un fenomen, perquè mai no havíem vist res igual.

1.- ‘Fargo’: està essent fantàstica i compta amb unes interpretacions memorables d’Ewan McGregor, Mary Elizabeth Winstead i Carrie Coon. ‘Fargo’ i ‘Twin Peaks’ s’assemblen en el protagonisme que donen a l’escenari, que és gairebé un personatge més de la història, i encerta a alternar casos criminals i moments onírics o directament surrealistes. I també hi ha el retrat coral d’una comunitat que amaga molts secrets, sense que mai no s’acabin de donar respostes a tots els enigmes que planteja. No deixa de ser curiós que una sèrie basada en l’imaginari dels germans Coen tingui tants punts de contacte amb l’univers creatiu de David Lynch, perquè al capdavall les seves filmografies respectives són molt diferents.

2.- ‘Wayward pines’: té un aire terrorífic, de fet la primera temporada era la perfecta suma entre ‘Twin Peaks’ i ‘La dimensió desconeguda’. La sèrie s’ambienta en una ciutat aparentment idíl·lica, a la qual entres però no en pots sortir, perquè hi ha un mur que l’envolta per protegir els habitants d’unes bestioles misterioses. Shyamalan, que era el productor, va saber mantenir la tensió i s’assembla a la sèrie de Lynch en el retrat dels secundaris, tots molt excèntrics. No és res de l’altre món, però almenys la sèrie és respectuosa amb les seves influències. Tot va canviar a la segona temporada, que és  molt més mediocre, molt menys subtil i a sobre està protagonitzada per un actor tan limitat com Jason Patric. Hi haurà tercera, però encara no se sap quan ni amb qui.

3.- ‘Broadchurch’: parla de les conseqüències del crim entre la família i els coneguts de la víctima. Crea un enigma per resoldre amb la investigació, que sobretot a la primera temporada és profundament addictiva, però el que de debò l’interessa és mostrar com afecta el crim en una comunitat de veïns on tothom té alguna cosa a amagar. La sèrie, com feia ‘Twin Peaks’, juga a contrastar la tranquil·litat aparent de la vida dels seus habitants amb la gran quantitat de coses tèrboles que hi acaben passant. Després d’una segona temporada innecessària pel que tenia de discursiva, la tercera ha estat molt superior i ha acabar recentment per, en teoria, posar punt final a la sèrie.

4.- ‘Happy town’: 20 anys després de ‘Twin Peaks’ la cadena que la va estrenar encara se’n servia per vendre’ns la moto d’una sèrie, ‘Happy town’, que també jugava amb la idea de la comunitat aparentment feliç que amaga una veritable successió d’atrocitats. A veure, la sèrie no era del tot dolenta, perquè conduïa la trama amb certa gràcia i tenia un sentit de l’humor molt negre que la feia atractiva, però per descomptat que qualsevol comparació amb ‘Twin Peaks’ és molt odiosa. La sèrie va punxar, com dèiem, però en certa manera era la clara demostració que la televisió nord-americana no s’havia rendit en l’intent de repetir el fenomen del 1990.

5.- ‘Carnivàle’: hi apareixia Michael J. Anderson de ‘Twin Peaks’, que hi tenia un paper encara més llaminer. Ambdues sèries tenen un aspecte fonamental en comú: la seva cridanera excentricitat, que la porten a ser un retrat gens convencional de la vida en societat i allò que no veiem dels conflictes familiars. En el cas de ‘Carnivàle’, amb un fort accent religiós, és una radiografia demolidora  dels dogmes i com poden arribar a destruir l’individu. Curiosament, totes dues sèries van durar només dures temporades malgrat que tenien el suport gairebé unànime de la crítica i que, cadascuna a la seva època, van suposar un punt d’inflexió en la narrativa televisiva.

6.- ‘True detective’: és un misteri que enganxava molt i que està ple de referències a ‘Twin Peaks’ des de la sensació permanent que la trama tenia connotacions sobrenaturals fins a la configuració de la seva mística, amb aquell rei Groc que recordava poderosament algunes creacions de Lynch. Fins i tot els dos investigadors principals, encarnats per Matthew McConaughey i Woody Harrelson, tenien per moments una actitud hereva de l’agent del FBI Dale Cooper. Pel fet de ser una antologia, que a més va entrar prematurament en crisi a la seva segona temporada, la influència de ‘Twin Peaks’ a la sèrie s’ha acabat parlant poc, però és evident que els creadors de ‘True detective’ la tenien molt present a l’hora de perfilar les seves atmosferes.

7.- ‘Hotel room’: a Lynch sempre li han agradat les habitacions enigmàtiques, el gruix d’aquesta minisèrie estava rodada a l’interior d’habitacions d’hotel, i es basava exclusivament en els diàlegs i l’optimització dels elements escènics. Estava dividida en tres parts ambientades en tres èpoques diferents, i comptava amb actors habituals en Lynch com Harry Dean Stanton o Alicia Witt. En el seu moment, el 1993, va ser vista com una autèntica raresa, però si s’és fan del cineasta és una cita imprescindible.