1.- ‘Powerless’: una sèrie que juga precisament a reivindicar que no tot són superherois en aquesta vida! La idea central és donar veu a aquells personatges que en els còmics sempre queden en un pla secundari. Són els civils, els vianants, aquelles i aquells que no tenen poders. De fet, l’argument gira al voltant d’una empresa que es dedica a fabricar aplicacions per als superherois, i també a arreglar els desperfectes que aquests provoquen. La gràcia de la sèrie és que no adapta cap còmic en concret, sinó vol ser la cara B de vinyetes molt conegudes de la DC. És molt divertida i està protagonitzada per Vanessa Hudgens, descoberta a ‘High school musical’. Aquesta sèrie, d’alguna manera, vindria a ser un punt d’inflexió en el gènere.
2.- ‘Legion’: és una de les sèries més comentades del moment, i no és per menys, perquè realment està essent una de les grans troballes de la temporada. Es basa en l’univers dels X-Men, però la gràcia és que renuncia explícitament a ser la típica sèrie de superherois i, tot i això, deu ser de les vegades que més s’ha respectat l’esperit de les vinyetes. És la història d’un mutant que pot controlar els objectes amb la ment, renuncia a tota dimensió èpica per centrar-se en les dificultats del personatge per tenir una vida normal i fins i tot per diferenciar el que és real del que no ho és. En gran mesura, tot això és mèrit del seu creador, Noah Hawley, que també és el responsable de la magnífica adaptació televisiva de ‘Fargo’.
3.- ‘Preacher’: va començar molt bé, però aquesta sèrie sobre un predicador enfrontat amb dimonis, tan interns com literals, es va anar desinflant fins convertir-se en un exercici de suspens allargassat i faltat d’ànima. El còmic de la DC en què es basa és un veritable clàssic modern, perquè sap jugar hàbilment amb les premisses del terror d’inspiració religiosa i oferir una visió gens convencional de l’Amèrica rural. Però la sèrie no acaba de trobar el to, perquè sembla que no s’atreveixi a anar tan lluny com el còmic. El millor de la sèrie, que tindrà segona temporada, és la presència de Ruth Negga, que aspira a un Oscar per ‘Loving’.
4.- ‘Wynonna earp’: una altra de dimonis, però en clau de western. El còmic és de culte precisament per la seva suma de gèneres. Tot i que està lluny del prestigi de ‘Preacher’, com a sèrie la supera àmpliament perquè almenys no es pren tan seriosament a ella mateixa i sap ser un producte per a tots els públics, una mica com aconseguien sèries com ‘Hèrcules’ o ‘Xena’ als anys 90 . La protagonista és una descendent del famós Wyatt Earp, que des de ben petita s’ha acostumat a tornar dimonis de tot tipus a l’infern. La sèrie de la cadena SyFy no pretén altra cosa que distreure amb uns mínims de dignitat tècnica, i destaca també pel seu sentit de l’humor. La seva segona temporada s’estrenarà aquest mateix any.
5.- ‘Lucifer’: sembla la típica sèrie d’entreteniment de sobretaula, i ho és, però té la singularitat que es basa en un personatge que apareix en un còmic excel·lent titulat ‘Sandman’, també de la DC. El més curiós és que els seus responsables no han ostentat gens que es tracta d’una adaptació, segurament perquè el còmic els importa un rave i el que volien era tenir un personatge més o menys carismàtic per a una sèrie policíaca de tota la vida. I la veritat és que la fórmula els funciona: aquesta història de com el dimoni es fa amic d’una agent de policia i resol casos amb ella a Los Angeles té una audiència notable i acaba de ser renovada per a una tercera temporada.
6.- ‘Izombie’: una mort vivent de bon cor. El còmic en què es basa tampoc no és cap joia, però almenys donava una visió una mica diferent de la clàssica història de zombies, ja que la seva protagonista, que treballa de forense, ha d’equilibrar la seva necessitat de menjar carn humana amb la voluntat de resoldre els casos que se li presenten. Però la sèrie encara domestica més aquesta idea i es converteix en un producte juvenil en el mal sentit de la paraula, rodat sense ambició i amb humor francament discutible. El seu creador, Rob Thomas, ho va fer molt millor a ‘Veronica Mars’, però tot i això és un èxit.
7.- ‘Outcast’: també passa que els mateixos creadors del còmic s’encarreguin de l’adaptació televisiva. És el cas de Robert Kirkman, que produeix i supervisa els guions de aquesta sèrie. Convé no oblidar que Kirkman és el responsable que ‘The walking dead’ s’hagi convertit en l’avorriment que és des de fa tres temporades, i ‘Outcast’ peca dels mateixos defectes: dona moltes voltes al mateix, es passa de pretensiosa i a estones s’acaba assemblant més del compte a altres ficcions sobre exorcismes i espectres. La sèrie encerta a traduir televisivament les atmosferes malsanes del còmic, però dedica massa temps a explicar molt poques coses. Amb tot, té la seva audiència i l’estiu vinent tindrem segona temporada.
8.- ‘Riverdale’: malgrat la seva aparença de sèrie juvenil, sembla arribar a tot tipus de públic. És un dels seus mèrits principals, i també que aconsegueix captar la teva atenció amb una premissa vista 1.000 vegades: un assassinat que sacseja la vida d’una tranquil·la comunitat rural nord-americana. Si s’han llegit les vinyetes d’Archie Comics en què es basa, ja se sap per on acabaran anant els trets, però sorprèn que els guionistes i productors de la sèrie s’ho estiguin prenent amb calma i dediquin un temps molt lloable a descriure cada personatge. No canviarà la història de la televisió, però no hi ha dubte que els seus misteris enganxen des del primer episodi.
