8 pel·lícules per alegrar-te el Blue Monday

1. ‘Atrapado en el tiempo’

Harold Ramis, 1993

Al final, el Blue Monday és la sensació d’estar immers en una rutina inacabable de feina, dies freds, monotonia total i poques expectatives de vacances properes. I això mateix és el que li passa al Phil, quan es veu atrapat en una mena de bucle temporal que el porta a viure un cop rere un altre el Dia de la Marmota, una tradició que odia en un poble que odia.

Total, que aquesta comèdia absolutament emblemàtica, una de les més importants dels anys 90, ens deixa un ensenyament que podem aplicar al 100 % a aquestes dates: el problema no és el dia. El problema ets tu. Si tu encares el dia amb més bon humor, si veus el cantó lluminós de la vida i l’esprems al màxim, deixaràs de sentir-te en un Blue Monday…

2. ‘Sopa de ganso’

Leo McCarey, 1933

Aclarim que la llista de pel·lícules de què estem parlant avui té un component, és clar, totalment subjectiu. I aquí ve la història personal: jo vaig passar el confinament sol, i en el primer cap de setmana de tancament, quan tot era un cúmul d’incerteses i de dades pessimistes, em vaig posar ‘Sopa de ganso’.

I mentre veia la que potser sigui la millor cinta dels germans Marx, la més dinàmica, anàrquica, absurda, irreverent i profundament humanista de la tota la seva filmografia, vaig pensar que, al final, tot aniria bé. És cert que alguns dels acudits dels Marx han envellit malament 90 anys més tard, però, en conjunt, el film aguanta com el primer dia, quan va fer enfurismar tant als feixistes que Mussolini la va prohibir a Itàlia.

3. ‘Otra ronda’

Thomas Vinterberg, 2020

La pel·lícula de Thomas Vinterberg que va guanyar l’Oscar al millor film internacional explica la història d’un grup d’amics que prenen alcohol en proporcions cada cop majors per veure quin efecte té en les seves vides. ‘Otra ronda’ no és exactament una comèdia, tot i que en té elements, però si us en parlo és per la història que hi ha al voltant. ‘Otra ronda’ es basa en una obra de teatre del mateix Vinterberg i en una sèrie d’experiències que li explica la seva filla, la Ida, que és qui l’anima a rodar-la.

Just quan la pel·li ja està acabada, Vinterberg viu la que deu ser la pitjor experiència que pot viure un ésser humà: la mort d’una filla. La Ida mor en un accident i Thomas Vinterberg, enmig del dolor, decideix convertir ‘Otra ronda’ en un cant a la vida, en honor a la seva filla. Per això, malgrat les escenes dramàtiques que hi ha a la cinta, tot el film respira un ambient optimista, hedonista i lluminós, que desemboca en una escena final, que no us explicaré, però que és una injecció de moral en tota regla.

4. ‘Mucho ruido y pocas nueces’

Kenneth Branagh, 1993

Una de les comèdies més versionades, i més delicioses de William Shakespeare. El 1993, Kenneth Branagh torna a adaptar el clàssic anglès, però canvia l’èpica i la gravetat d”Enric V’, que va ser la seva primera pel·lícula, per un relat més lleuger i, sobretot, ple de llum. I per fer-ho, es pren algunes llicències molt encertades, com triar Denzel Washington per fer de Pere II d’Aragó o traslladar la història de Sicília a la Toscana. Tot el llargmetratge és una delícia, una festa d’amor i fantasia amb un càsting brutal i amb una escena inicial en què la música de Patrick Doyle ja ens posa de molt bon humor de cara al Blue Monday.

5. ‘Primos’

Daniel Sánchez Arévalo, 2011

Un viatge a aquells estius d’infantesa fet, no des de la repugnant nostàlgia —que sempre m’ha semblat un recurs barat per legitimar qualsevol film—, sinó des de l’experiència de tres cosins que tornen a Comillas, el poble on passaven les vacances, per intentar superar cadascú les seves crisis i fer el trànsit cap a la maduresa. Estem parlant de la que potser sigui la millor pel·lícula de Daniel Sánchez Arévalo, gràcies a un guió esmolat i molt àgil, uns secundaris prou ben aconseguits i, sobretot, la química en el trio protagonista que formen Quim Gutiérrez, Raúl Arévalo i Adrián Lastra, que estan sensacionals.

6. ‘Cantando bajo la lluvia’

Stanley Donen i Gene Kelly, 1952

Fa 70 anys d’aquesta escena, i continua sent insuperable. Donald O’Connor demostra que era un autèntic prodigi de versatilitat. És una llàstima que no tingués més sort amb els papers que va fer al cinema, però com a mínim ens queda aquest brutal ‘Make’em Laugh’, aquest ‘Fes-los riure’ amb què es va coronar a ‘Cantando bajo la lluvia’, tot reivindicant el poder sanador de la rialla.

És impossible veure aquesta escena i no posar-te de bon humor. Cosa que, per cert, no té res a veure amb com la va viure ell, perquè un cop la va acabar, va anar a parar a l’hospital amb un quadre de lesions i d’esgotament general. O’Connor va dir que, immers en l’escena, tenia una sensació de crescendo tan bèstia, de que anava cada cop més amunt i més amunt, que va pensar que s’acabaria suïcidant.

7. ‘Uno, dos, tres’

Billy Wilder, 1961

‘Uno, dos, tres’ és una sàtira esmoladíssima de la guerra freda que es mou com una coreografia mil·limetrada a ritme de la ‘Dansa del sabre’, d’Aram Jachaturyan. Pot ser que sigui la pel·lícula més vertiginosa de Billy Wilder, la més decididament còmica i, també, la més lúcida, perquè no només denunciava la imbecilitat d’americans i soviètics, sinó que la seva estreba va coincidir, dissortadament, amb la construcció del mur de Berlín. I com us deia, Wilder és autor de la que potser sigui la frase més brillant sobre l’art de fer comèdia: “Si vols dir la veritat, sigues graciós… o et mataran”.

8. ‘El globo rojo’

Albert Lamorisse, 1956

Això és ‘El globo rojo’, un curtmetratge del meravellós cineasta Albert Lamorisse, que va agafar al seu fill i el va rodar pels carrers de París per explicar-nos la història de l’amistat d’un nen i d’un globus en poc més de 30 minuts i sense diàlegs. Un petit i preciós prodigi cinematogràfic que demostra totes les possibilitats expressives del llenguatge audiovisual i que té l’honor de ser l’únic curt en haver rebut l’Oscar al millor guió original. Súper recomanable en qualsevol data i, també, al Blue Monday.