Sèries de monstres / Àrtic

El Pep Prieto ens parla de sèries que tenen els monstres com a “leitmotiv”, des de les noves com ‘The terror’ fins a d’altres de més longeves com ‘Supernatural’.

The Terror

En aquesta sèrie se’ns presenta una expedició britànica per explorar la zona més inhòspita de la Terra. Però el gel i el fred seran el menor dels seus problemes, perquè resulta que hi ha un monstre sobrenatural que va matant tots els membres de la tripulació. Aquesta sèrie fa pinta de ser de les que han vingut per quedar-se: entre les seves virtuts, hi ha el retrat dels personatges, que són molt creïbles, i sobretot que aconsegueix inquietar-nos sense haver d’abusar de les aparicions del monstre. És a dir, que fa més por per la sensació que hi és que no perquè el veiem tota la l’estona. Es basa en una novel·la de Dan Simmons que ja és una brillant síntesi de gèneres. La història és a mig camí entre “Master and Commander” i “Depredador”.

Siren

En realitat les sirenes a les mitologies són uns personatges tan seductores com terrorífiques. En aquesta sèrie proven de fer una mica de justícia a aquesta ambivalència. L’acció de situa en un poble de la costa nord-americana que s’ha fet famós per la suposada presència de sirenes. Un bon dia, n’apareix una, i la història dóna voltes a la idea que és molt menys amigable del que aparenta. Aviat descobreixes que els ancestres de la comunitat havien matat sirenes per diversió, i l’aparició de la noia forma part d’una venjança. És una bona idea, però malauradament els seus responsables van renunciant al suspens per donar una visió força més romàntica del mite.

Lore

Aquesta antologia d’Amazon es dedica a recrear casos reals que s’han convertit en pors col·lectives, i ho fa combinant escenes de ficció, animació i imatges d’arxiu. No només sorprèn per la seva aposta tècnica, sinó perquè l’enfocament és molt rigorós i estremidor. L’experiment té molta gràcia, perquè si bé l’antologia és un format molt habitual en el gènere, poques vegades s’ha tractat amb aquest estil, que és el perfecte híbrid entre la ficció i la sèrie documental que tant de moda han posat les plataformes. Tindrà una segona temporada que s’ha d’estrenar aquest mateix any.

Channel Zero

Històries i llegendes urbanes difoses per Internet és el que es coneix com a “Creepypastas”. Cada temporada d’aquesta sèrie, i ja en van tres, es dedica a desenvolupar una d’aquestes històries, i a totes s’hi juga hàbilment amb un dels grans conceptes del gènere: el monstre, més que assetjar-nos als nostres espais domèstics, en realitat viu a dins nostre. Es va estrenar sense fer gaire soroll, però de mica en mica ha anat guanyant adeptes i de fet l’acaben de renovar per a una quarta temporada. Potser un dels problemes ha estat que hi ha qui l’ha percebut com una explotació de “Black Mirror”, però “Chanel Zero” s’endinsa molt més clarament en el terror d’inspiració clàssica. Fa por, i això té molt mèrit.

Midnight, Texas

És un altre cas de sèrie que té el seu culte però que continua essent força desconeguda per al gran públic. Planteja que hi ha una ciutat on tot tipus de criatures fantàstiques, com vampirs, dimonis i espectres, viuen en harmonia fins que una sèrie de crims reobre velles trifulgues, i el seu protagonista, que es dedica a investigar casos paranormals, acaba descobrint que el seu paper és més important del que es pensava. A veure, s’ha de ser fan del gènere perquè t’agradi, però la idea de reunir tot el bestiari fantàstic en una mateixa sèrie és atractiva, i aconsegueix fer-la molt entretinguda.

Sobrenatural

L’acaben de renovar per a la catorzena temporada. Hi ha qui la menysté per ser una versió mastegada i tirant a juvenil de les aventures de dos caçadors de monstres, però et diré que s’ha estat molt injust amb ella: per començar, té molt mèrit aguantar tants anys sense perdre els fans pel camí, i la seva mirada als monstres fantàstics de tota la vida té més rigor i enginy del que se li reconeix. D’acord que a vegades es fa repetitiva i que els seus protagonistes tenen pocs registres dramàtics, però algun dia se li haurà de reconèixer el seu esforç per normalitzar el gènere a la televisió. A més, els seus efectes visuals són molt notables.

Penny Dreadful

Es tracta d’una de les sèries que millor ha abordat la vigència dels monstres clàssics, sobretot perquè els va voler mostrar des d’una perfectiva molt realista i personal. Aquesta sèrie brillava tant pel registre visual, que feia justícia a l’origen literari dels monstres que hi apareixien, com pel seu esplèndid repartiment, en especial una Eva Green que acabava convertint-se en el millor de les tres temporades. És cert que segurament no va tenir un final a l’alçada i que alguns monstres no tenien el protagonisme que mereixien, però “Penny Dreadful” va deixar com a llegat un motllo televisiu que, justament, és el que reprèn “The Terror”.

Castle Rock

Aquesta producció de J.J. Abrams vindria ser el “Penny Dreadful” de l’obra de Stephen King, perquè agafa diferents relats de l’escriptor i els fa confluir en una comunitat fictícia de Maine on no paren de succeir fenòmens terrorífics. Cujo, Carrie, la presó de “Cadena perpetua”... tot plegat en una mateixa temporada de deu episodis. Els fans de King estan impacients per veure-la. S’ha d’estrenar aquest any, però encara no s’ha anunciat la data concreta.

AQUÍ PODEU VEURE LA SECCIÓ DEL PEP PRIETO SOBRE ELS MONSTRES TELEVISIUS:

PEP PRIETO ELS MONSTRES TELEVISIUS