Sense gralles no hi ha castell

La tertúlia del ‘fem castells’ analitza el paper clau de grallers i tabalers a les colles castelleres

"Sense canalla no hi ha castell". "És importantíssim tenir una bona pinya". "Tota bona formació ha tenir una bona paradeta". "Darrere de tota gran colla hi ha una bona junta". "Els pica-piques... que no faltin els pica-piques!". I podríem seguir així una bona estona. El món casteller gira al voltant d’un grapat d’afirmacions, d'entre les quals sovint s’oblida aquella de “Sense grallers no hi pot haver castell”.

Els periodistes destinem un espai important de les nostres cròniques a explicar com estava la plaça, si hi havia gaires turistes, era buida o no hi cabia una agulla. La part central de la nostra feina consisteix a narrar cada una de les construccions i, depèn del dia, fins i tot parlem del calendari que li queda a cada colla. Però, i els grallers? Fan la seva feina com qui més, dediquen un bon grapat d’hores a assajar, han de limitar el seu repertori a quatre peces mal comptades i el dia que desafinen algú es gira amb mala cara i posa el dit a la nafra.

No podríem imaginar un castell sense el seu toc particular. Tant, que de vegades la gent l’intenta imitar amb més o menys gràcia fallant un bon grapat de notes i component sempre una nova versió desconeguda. Per aquell “sol, sol, sol” que valida la construcció, pel “re, mi, re, mi, re” repicant quan l’enxaneta fa l’aleta, per la sortida llarga quan completem un nou èxit, pel toc de vermut i -va, que carai!- fins i tot per la 'Polca d’ours'!