Olga Viza: “Narrar els jocs del 92 va ser únic, un privilegi extraordinari”

La periodista va ser la veu que va donar pas a la cerimònia d’inauguració dels jocs

25 anys després, Viza continua pensant que aquell va ser un moment irrepetible en la seva carrera professional. "Va ser una experiència fantàstica", recorda, i explica que ho va viure no només com a professional sinó també com a ciutadana.

Olga Viza es va implicar ens els jocs del 92 des d'abans de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. Ella va ser l'encarregada de cobrir aquell "À la ville de Barcelona" a Lausana, l'any 1986. Temps després, va participar en les primeres reunions de preparació de la cerimònia d'inauguració. "Un dia el Manel Huerga i el Pepo Sol em truquen i m'expliquen que farien el projecte de la cerimònia. I volien que jo, que ja havia cobert cinc jocs olímpics, també hi fos, per explicar-los els ritmes, les coses esportives que es fan en una cerimònia. Recordo aquella primera reunió a Vallvidrera, amb Barcelona als peus, on aquells caps creatius van dir 'farem que l'estadi sigui la mar Mediterrània' i jo vaig pensar 'a aquests se'ls ha anat la pinça. Què volen fer?'. Però va ser un privilegi seguir de prop com es gestava l'espectacle", rememora la periodista.

Viza va ser l'encarregada de transmetre la inauguració per Televisió Espanyola, al costat de Matías Prats.  "Quan arriba el 25 de juliol i et diuen per l'auricular: 'cinc segons'; i dius: 'Bona tarda, comencen els jocs',  i entra la veu de la Caballé i el Freddy Mercury, per mi aquell instant és el més poderós de tots. Em sentia molt orgullosa del que s'estava fent".

La periodista té clar per què aquells jocs van ser tan especials: "Per la implicació personal. No funciones només com a professional del periodisme, sinó com a ciutadana. Era molt difícil posar-hi distància. Formes part d'una il·lusió col·lectiva. No només tens el cor professional posat allà, sinó que viure uns jocs olímpics al teu país li passa a molt poca gent. I, a més, tenir la possibilitat de treballar-hi i explicar-ho. Narrar la fletxa del Rebollo no és una cosa gaire habitual. Jo sabia que aquell moment era únic a la meva vida professional, un privilegi extraordinari".

Recupera l'entrevista sencera aquí: