Els millors retorns de sèries / Àrtic

El Pep Prieto fa una tria de sèries que tornen amb molta expectació, de ‘Westworld’ a ‘Handmaid’s tale’, passant per superherois com Luke Cage

Westworld

Tot i que si bé és veritat que la primera temporada de “Westworld” s’allargassava una mica, és un esplèndid relat futurista que parla de l’etern enfrontament entre l’home i la màquina, però adaptat als actuals conflictes que ens planteja la vida virtual. La sèrie, com ja feia la pel·lícula en què es basava, “Almas de metal”, ens adverteix d’aquesta obsessió nostra pels simulacres, i també reflexionava sobre la crueltat de la que som capaços com a societat. La segona temporada ha tornat amb noves trames, amb nous personatges, però amb la mateixa atmosfera de misteri i fins i tot de terror. I ens hi retrobem amb grans intèrprets com Ed Harris, Eva Rachel Wood o Jeffrey Wright. Si ha trigat tant a tornar és perquè, com passa amb “Joc de Trons”, la seva complexitat tècnica porta HBO a desafiar la tirania del calendari.

The Handmaid's Tale

Era la gran incògnita, i més si assumim que la novel•la de Margaret Atwood en què s’inspira quedava superada a partir de la meitat de la primera temporada. Però els responsables de la sèrie han sabut ser fidels al seu esperit, i la segona, tot i que comença incloent nous escenaris i obrint nous fronts narratius, manté el nivell d’excel·lència. El que tampoc no canvia és el seu arc dramàtic, ja que es tracta de la sèrie que més i millor reflexiona sobre la pèrdua de drets de la dona i la necessitat d’atorgar-li el paper que se li nega sistemàticament. “The Handmaid’s Tale” té a més una garantia infal•lible: la seva protagonista, Elisabeth Moss, que a la segona temporada continua regalant-nos una interpretació extraordinària.

Roseanne

Més de 13 milions d’espectadors de mitjana als Estats Units, que és una autèntica bestiesa. I t’he de dir que no és gens estrany: a banda que aconsegueix recuperar aquells aires de comèdia bandarra de l’original, ha sabut adaptar els seus gags a la realitat nord-americana actual. Roseanne és ara una votant declarada de Donald Trump, i la seva moral republicana afavoreix unes quantes bromes impagables sobre la seva percepció del matrimoni i la família. La sèrie ha aconseguit reunir tots els intèrprets originals, i fins i tot ressuscita que suposadament estaven morts, però ho sap resoldre amb el mateix humor corrosiu de què fa gala al llarg de cada episodi. La “Roseanne” original es va estrenar el 1988 i es va acabar el 1997, i ara aquest “revival” apunta a una altra trajectòria molt llarga. Aquí encara no l’ha estrenat ningú, la qual cosa fa una mica de vergonya.

Genius: PICASSO

Cada temporada d’aquesta sèrie està dedicada a un geni. La primera estava dedicada a Albert Einstein, i malgrat ser molt correcta i realment aclaridora sobre la biografia del personatge, va passar molt desapercebuda. Però la segona, com que parla de Picasso i compta amb ni més ni menys que Antonio Banderas, ha tingut molta més promoció, fins al punt que molts espectadors ni tan sols s’ha adonat que és la segona temporada d’una antologia. L’únic que se li pot retreure a la marca “Genius” és que renuncia a l’ambició artística per ser un retrat el màxim de fidel possible de la vida i obra del personatge, però això es pot atribuir a que la cadena que l’ha impulsat, National Geographic, està acostumada a aquest tipus de producte.

Homeland

La setena està essent una de les millors temporades de la sèrie. No només perquè ha sabut trobar una trama interessant que dialoga amb l’actualitat geopolítica, sinó perquè també ha sabut fer evolucionar el personatge principal fins a extrems insòlits. De fet, la Carrie mai havia estat tant tangible i tan creïble com en aquesta temporada, que emet el seu episodi final dilluns que ve. Per cert que la mateixa Claire Danes ha anunciat que la sèrie s’acabarà després de la vuitena temporada, segurament serà aleshores quan prendrem consciència de la importància de “Homeland” a la televisió moderna.

Occupied

Una sèrie sobre una Noruega envaïda per Rússia. D’entrada, si bé la invasió russa es produeix per un litigi per la producció de petroli, la sèrie és sobretot una reflexió, sovint molt crítica, amb el paper que juga la Unió Europea en els conflictes territorials, i també és una radiografia molt inquietant sobre la repressió i el seu ús, a vegades molt subtil, per controlar les masses. I després hi ha l’anàlisi de les conseqüències polítiques, amb política noruecs que es veuen obligats a marxar del seu país per evitar mals majors. La segona temporada manté el to entre tens i trepidant de la seva predecessora, i fa pinta que aconseguirà tenir el mateix ressò internacional. Els que se sentin orfes de sèries polítiques no se la poden perdre.

Luke Cage

Un dels grans problemes de Netflix, per a mi, és que fa temporades de massa episodis. Quan és una novetat, trobes maneres de compensar-ho, però quan és un retorn el problema es fa molt més evident. “Luke Cage” és una sèrie a la qual li sobraven minuts, però és una de les sèrie de superherois més atípiques de la plataforma, sobretot per la seva ambientació a Harlem i l’ús de la banda sonora. La segona temporada té el repte de convèncer l’espectador sense haver de recórrer a la repetició d’esquemes. “Jessica Jones” se l’ha jugat i se n’ha sortit, però és veritat que Cage és un personatge amb menys matisos, i s’haurà de veure per on el porten. Torna el proper mes de juny.

Legion

És una de les sèries més extravagants que hi ha en emissió. . Està inserida en l’univers dels X-Men, però juga tant amb l’onirisme i és tot tan imprevisible que a estones sembla més una sèrie de David Lynch que no un relat propi de Marvel. De fet, cal tenir en compte que el seu creador és Noah Hawley, autor de la versió televisiva de “Fargo”. Semblava impossible que tingués una segona temporada, però a més de tenir-la, està resultant que encara és més delirant i singular que l’anterior!

AQUÍ PODEU VEURE LA SECCIÓ DEL PEP PRIETO SOBRE ELS GRANS RETORNS TELEVISIUS DE L'ANY:

PEP PRIETO GRANS RETORNS TELEVISIUS DE L'ANY