La Vila Olímpica, un barri consolidat 25 anys després de col·locar-s’hi la primera pedra

El 17 d'octubre de 1989 es va col·locar la primera pedra d'un projecte ambiciós. Aleshores d'esquenes al mar i envoltat de fàbriques, el futur barri de la Vila Olímpica es començava a gestar enmig de l'eufòria de tots els qui la van fer possible. Els arquitectes que li van donar forma i els veïns que li han donat vida després de la cita olímpica elogien el resultat 25 anys més tard.

Calia molta imaginació per creure en les possibilitats d'aquelles 40 hectàrees que amb els anys havien de convertir-se en un barri habitat. El projecte va moure 60 milions de pessetes i va aconseguir que totes les administracions caminessin juntes cap a un objectiu comú: construir en poc més de dos anys la vila on s'havien d'allotjar els esportistes de la Barcelona '92.

Una vila que volia innovar respecte a les que fins aleshores s'havien construït en altres capitals olímpiques: "L'èxit va ser fer una vila integrada a la ciutat, al centre. Es va concebre com un barri més". Ho explica l'arquitecte Francesc Gual, d'MBM Arquitectes, qui, juntament amb Oriol Capdevila, va ser un dels responsables directes del disseny de la Vila Olímpica i del Port Olímpic. Tots dos recorden "la il·lusió" amb què es va afrontar l'encàrrec: "després d'anys de dictadura hi havia moltes ganes de fer coses a Barcelona. El projecte va donar feina a moltíssima gent, tothom va col·laborar per tirar-ho endavant. Poques vegades s'ha treballat tant contra rellotge amb un resultat tan bo", explica Capdevila, que ironitza assegurant que "ni els taxistes s'enfadaven amb els col·lapses de trànsit provocats per les obres". L'esperit olímpic ho impregnava tot.

Un esperit que després van compartir els veïns que van acabar anant-hi a viure. Els més precoços hi van arribar el desembre de 1992. "Era un barri desert. Érem pocs però ben avinguts. Sortíem a passejar en bicicleta, el barri era tot per a nosaltres".  Ho diu l'Anna Fuentes, que va canviar Horta per la Vila Olímpica. Al seu pis s'hi havien allotjat esportistes de l'Aràbia Saudita: "tots van quedar bastant malmesos però els van arreglar". De fet, s'hi van haver de construir les cuines perquè els esportistes no menjaven allà. Una veïna de l'Anna, la Manuela Alcántara, també va arribar a finals del 92 al barri: "Sóc pro Vila Olímpica, una enamorada del barri. M'agrada tot, no sóc gens crítica".

Jordi Giró també és un vell coneixedor de la zona. Des de fa anys en dirigeix l'associació de veïns. De l'evolució que hi ha hagut en valora que hagi guanyat equipaments, botigues i veïns. Pel que fa als punts febles, Giró reconeix que el fet de ser un pulmó verd a la ciutat atrau molta gent: "Els caps de setmana hi ha moltes curses esportives". Un altre dels reptes de futur per al barri, apunta Giró, és la regulació de l'arribada creixent de turistes. Amb tot, però, sembla que passats 25 anys de la primera pedra, la Vila Olímpica, valorada pels qui la  gaudeixen i viuen avui, aprova amb nota.