Un esperantista de naixement o el que és el mateix “denaska esperantisto”

Alfons Tur ha parlat sempre en esperanto amb el seu pare i ara el practica al bar del CAT

L’esperanto ja s’havia parlat fa un segle a Gràcia. Ara, encara hi ha grups de conversa i classes per aprendre aquesta llengua. L’Alfons Tur el parla des que va néixer. El seu pare era esperantista i va transmetre aquesta llengua i filosofia al seu fill. A casa, parlava castellà amb la mare i esperanto amb el pare.

Amb la desaparició del llatí com a interllengua a Europa, molts intel·lectuals van creure que s’havia de buscar una llengua substituta. Descartes i després Leibniz van proposar la creació d’un idioma com a nova llengua pont que fos exacte, flexible i regular per facilitar-ne l’aprenentatge. A partir d’aquí, molts es van proposar construir-lo, però va ser el 1887 quan un metge jueu, L. L. Zamenhof, va publicar a Varsòvia la gramàtica de lingvo internacia que després es va dir esperanto. Aquesta és l’única iniciativa que va superar la fase de projecte. Tant és així, que ha perdurat més d’un segle.

Es tracta d’una llengua amb 16 normes senzilles que combinant-les van formant les paraules.  Tots els substantius acaben amb o, tots els adjectius acaben amb a o tots els adverbis acaben amb e. Com explica l’Alfons Tur, esperantista, és com construir un Meccano.

L’Alfons és esperantista de naixement, ja que a casa  el parlava amb el seu pare, que el va aprendre a la Cooperativa de Teixidors a Mà de Gràcia.

"Amb la meva mare parlava castellà i amb el meu pare parlava en esperanto. Ell no em va donar mai lliçons. Simplement, era la nostra llengua diària, jo no era capaç de parlar amb el meu pare en un altre idioma.”

Ara, forma part de l’Associació Catalana d’Esperanto que treballa per donar a conèixer la llengua. Aquest octubre, per exemple, organitzen el 38è Congrés Català d’Esperanto a Àger, al Montsec. A més, durant el curs a Gràcia  hi ha un grup de conversa que es reuneix cada dimarts al Centre Artesà Tradicionàrius i es fan classes a La Violeta i aquest setembre també es faran a la Biblioteca Jaume Fuster.

L’esperanto, però, és més que una llengua, té una ideologia al darrere d’igualtat lingüística i d’internalització. Expliquen que si persones de llengües diferents es volen comunicar, cal que triïn una de comuna, ja que si escullen la llengua d’una comunitat, els membres d’aquesta tindran avantatge de dominar-la millor i, per tant, d’expressar-se més fàcilment. A més, aquesta situació asseguren que pot portar a una forma de dependència cultural i fins i tot arribar a la desaparició de llengües o cultures. Com diu l’Alfons, l’esperanto és la solució per tenir una llengua neutral que no pertanyi a cap nació i que sigui senzilla d’aprendre. Els esperantistes diuen que la llengua és només el vehicle de comunicació, però l’important és la comunicació amb persones de qualsevol indret amb les mateixes condicions.