Una exposició de l’Arxiu Històric recorda els 225 anys del ‘Diari de Barcelona’

La mostra comença amb l'aparició del primer número, l'1 d'octubre del 1792, fins que va tancar, com a diari electrònic, el setembre del 2009. Al llarg de 225 anys, el 'Diari de Barcelona' de vegades va ser pioner i moltes d'altres es va quedar antiquat, després de ser hegemònic al segle XIX amb la família Brusi com a propietaris. L'exposició es podrà veure fins al 31 de març al vestíbul de l'Arxiu Històric de la Ciutat.

Enguany fa 225 anys que es va publicar el primer número del 'Diari de Barcelona'. Va néixer com a diari d'avisos i notícies en què es publicava, per exemple, la llista de vaixells que hi havia atracats al port, amb les mercaderies que duien i els preus de compra i venda. A la primera pàgina també hi havia les dades meteorològiques registrades dos dies abans a l'observatori que el doctor Salvà i Campillo tenia a casa seva del carrer de Petritxol, justament on el napolità Pedro Pablo Husón de Lapazarán va començar a imprimir el 'Diari de Barcelona' amb permís del rei.

No va ser el primer del regne, però sí el que més va durar: més de 200 anys durant els quals a Barcelona ha passat de tot i el diari ho ha anat recollint. Per això "és una font històrica de referència per a la ciutat de Barcelona per un període de dos segles", explica Elisa Cano, de l'Arxiu Històric de la Ciutat, que junt amb Teresa Llorens ha comissariat l'exposició "Diario de Barcelona (1792-2009). Una empresa periodística". A través de les seves pàgines es pot resseguir "l'evolució urbanística de la ciutat, la Revolució Industrial, la celebració de tota mena de tradicions, festes, espectacles de teatre, circ...", segons també expliquen Cano i Llorens a les visites guiades que ofereixen a l'exposició.

L'Arxiu Històric de la Ciutat conserva una de les dues col·leccions completes d'exemplars impresos del 'Diari de Barcelona' (l'altra és a la biblioteca de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra). Qualsevol estudiós o ciutadà interessat pot acostar-se a la Casa de l'Ardiaca, seu de l'Arxiu, i demanar la consulta dels exemplars que necessiti. De moment aquesta grandiosa hemeroteca no és accessible a través d'internet, però a l'Arxiu Històric de la Ciutat van escanejant exemplars i ja en tenen més de 90 anys digitalitzats. La idea és acabar penjant-los a l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA), un web de la Biblioteca de Catalunya on se'n poden consultar.

El gran diari de la ciutat

"No en tots els moments ha estat el gran diari de la ciutat, però sí que, si hi ha un diari que hagi estat el diari de la ciutat durant molts anys, és el 'Diari de Barcelona'", proclama Jaume Guillamet, professor d'història del periodisme de la UPF que l'ha estudiat ben a fons. Antoni Brusi i Mirabent se'l va quedar el 1814, després de la Guerra del Francès, en què va ser editat sota el control dels ocupants napoleònics. Brusi i els seus descendents van convertir el 'Diari de Barcelona' en un negoci rendible i influent, introduint la màquina de vapor a la impremta i la publicitat a les pàgines del diari. A la segona meitat del segle XIX, sota la direcció del periodista Joan Mañé i Flaquer, i amb plomes com les de Jaume Balmes, Manuel Duran i Bas o Joan Maragall, el 'Diari de Barcelona' esdevé molt més polític, amb una orientació catòlica, regionalista i monàrquica. "L'oracle de la burgesia catalana", segons Guillamet, que adverteix que amb el tombant de segle 'La Vanguardia' li pren el relleu en aquesta posició de diari conservador hegemònic.

La llarga història del 'Diari de Barcelona' al llarg del segle XX inclou moltíssimes peripècies. Durant la Guerra Civil va ser confiscat pel partit polític Estat Català, així que s'edità en català i defensant la independència. El 1937 deixa de sortir i, un cop acabada la guerra, se'n fan càrrec el comte de Godó i Miquel Mateu, primer alcalde franquista de la ciutat. Després de tres dècades d'estabilitat, però sense llibertat de premsa, durant les quals s'hi publicaven més aviat poques notícies, el diari viu la seva pròpia transició democràtica, però acaba en mans d'empresaris que no aconsegueixen fer-lo rendible i l'acaben tancant. La història es va repetir el 1984 i novament el 1994, després de set anys en què el 'Diari de Barcelona' (DdB) es va tornar a editar en català amb l'auspici de l'Ajuntament de Barcelona, actual propietari de la capçalera. El fi d'aquesta història és l'etapa en què el DdB va tornar a ser pioner com a diari electrònic. Fins que el 2009 va tancar i la seva redacció es va integrar a la de Barcelona Televisió.