Barcelona va ser al llarg dels anys 60 i 70 l’epicentre de l’esclat del boom literari llatinoamericà. En van ser protagonistes escriptors com ara Gabriel García Márquez o Vargas Llosa, i editors com Carme Balcells.

Ho expliquen al programa ‘Cròniques de Barcelona‘, Xavier Ayén, periodista i escriptor, autor d”Aquellos años del boom’, i Colita, fotògrafa de la Gauche Divine.

Una Barcelona il·lusionant

Barcelona es va convertir als anys 60 en la capital de la literatura llatinoamericana. Costa d’entendre quan a Barcelona i a tot Espanya hi havia una dictadura. Però el cert és que l’atmosfera social que es vivia a Barcelona ja era oberta, molt diferent del que encara es vivia, per exemple, a Madrid. Aquesta oposició al règim no era només entre els ambients d’esquerres, sinó que també es palpava als ambients més liberals i al món empresarial.

La Barcelona dels anys 60 era una ciutat dual: d’una banda, estava marcada per la repressió franquista; de l’altra, rebia influències externes ben diferents, com el turisme o els Beatles. També van aparèixer el consum i els utilitaris, alhora que arribaven migrants de la resta d’Espanya i creixien els barris de barraques.

En una època en què les reunions estaven prohibides, les presentacions de llibres, permeses, eren alguna cosa més que esdeveniments literaris. A més, la precària salut del dictador omplia d’esperança molta gent. Tot estava per fer. Tothom tenia ganes de fer-ho. Els intel·lectuals, malgrat els anys de foscor, sabien que el futur era a les seves mans i a les de la gent. Aquest ambient d’esperança en el futur és el que va atreure els escriptors llatinoamericans.

L’inici del boom llatinoamericà

L’inici del boom literari llatinoamericà està marcat per dues gran novel·les: ‘La ciudad y los perros’ (1963), de Vargas Llosa, i ‘Cien años de soledad’ (1967), de García Márquez. Si es mira estrictament el boom de vendes, la segona va superar per molt la primera.

Segons quins autors es consultin, el boom literari estava format per cinc, 20 o 200 autors. Cenyint-se exclusivament als qui vivien a Barcelona o hi passaven llargues temporades, el boom estaria compost per García Márquez, Vargas Llosa, José Donoso, Julio Cortázar i Carlos Fuentes.

El paper de Carme Balcells

Tot va començar quan l’editora Carme Balcells va portar a viure a Barcelona García Márquez i Vargas Llosa. La seva presència va atreure joves escriptors no tan coneguts que volien ser en aquell mateix ambient. Balcells també va ser agent de Neruda, Cela, Gil de Biedma, Eduardo Mendoza o Terenci Moix, entre molts d’altres. Balcells va concentrar una bona part d’aquells escriptors al barri de Sarrià, on els trobava pis o escola per als fills.

En el boom, també va ser important l’emergència de joves editors amb una gran inquietud per la literatura: Beatriz de Moura, Esther Tusquets, Jordi Herralde o Carlos Barral.

La importància dels locals de nit

Fins als anys 60, la gent progressista només es podia reunir a les esglésies. A partir d’aquells anys, l’aparició de discoteques com Bocaccio va permetre que la gent d’esquerres es pogués reunir i fer-se seva la nit. El carrer de Tuset es va convertir en el centre del boom literari i de la modernitat barcelonina, fins al punt que va ser rebatejat com a Tuset Street per la seva semblança a Carnaby Street, a Londres. S’hi van instal·lar editors, artistes, estudis d’arquitectura, de publicitat i, alhora, els bars, restaurants i botigues de moda.

Alguns dels mítics locals de l’època són el mencionat Bocaccio, el Flash Flash, Il Giardinetto, La Cova del Drac, The Pub o el Drugstore David.

Tuset Street, el Carnaby Street barceloní
Va passar aquí

Simeón Soria, exmaître del restaurant Flash-Flash, recorda les tertúlies dels sopars, en què s’ajuntaven diversos intel·lectuals a cada taula. Per aquest local va passar tothom: Vargas Llosa, García Márquez, Donoso, Bryce Echenique, etc. El Flash Flash, per cert, es manté avui igual que en aquella època.

Tot aquest ambient al voltant del carrer de Tuset va generar una nova generació d’intel·lectuals d’esquerres caracteritzats per l’entusiasme, l’esperança i la creativitat: la Gauche Divine.

La Gauche Divine i el boom

La Gauche Divine va ser un nou moviment social i intel·lectual d’esquerres que va aparèixer a la ciutat. Estava format per artistes, periodistes, actors, editors, arquitectes, fotògrafs i publicistes i es movia al voltant del carrer de Tuset. Però els escriptors del boom no en van formar part directament.

Els autors del boom es relacionaven amb la Gauche Divine, però no sortien de nit tant com ells perquè una característica comú del grup és que eren molt treballadors. Vargas Llosa, per exemple, va anar una nit a Bocaccio l’any 1974, abans de marxar de la ciutat, per dir que hi havia estat. Colita defensa que els membres de la Gauche Divine sortien de nit i bevien, però a les vuit del matí tothom estava treballant.

Colita, la fotògrafa del boom i de la Gauche Divine

Isabel Esteva Hernández, coneguda artísticament com a Colita, va ser una de les grans fotògrafes del boom literari de la Gauche Divine. Sobretot, va fotografiar García Márquez i Vargas Llosa. Recorda que aquelles sessions sempre es feien des de la proximitat i la improvisació.

Colita recorda aquella ciutat i aquella època com “una Barcelona amb encant que perdia el cap per l’estètica”. I puntualitza: “Canalla no és estètic. Barcelona tenia encant”.

També remarca que en aquella època tothom treballava i afirma que la feina és alegria i que la creativitat, també és alegria.

García Márquez i Vargas Llosa, a Sarrià

Arribat a un punt, els escriptors del boom, especialment García Márquez, es van convertir en personatges famosos. La gent els reconeixia pel carrer i els demanava autògrafs. Però Márquez era tímid i la fama no li agradava. De fet, es posava molt nerviós quan havia de parlar en públic. Tot el contrari que Vargas Llosa, a qui se li dona molt bé. La fama de tots dos va arribar a escala internacional i van ser amics durant un llarg període.

Vargas Llosa i García Márquez van mantenir una amistat epistolar durant anys, però no es van conèixer en persona fins al 1967. Després es van retrobar a Barcelona, on Márquez havia arribat el mateix 1967. Tots dos van anar a viure a la mateixa cantonada de Sarrià, a Caponata amb Oci, perquè allà era on la Carme Balcells, la seva representant, els va trobar pis. A Sarrià, Vargas Llosa va escriure ‘Pantaleón y la visitadoras’ (1973) i Márquez, ‘El otoño del patriarca’ (1975).

Altres escriptors del boom

Julio Cortázar i José Donoso també van formar part del boom literari sud-americà. L’obra de Donosos és cada cop és més reconeguda. Cortázar, al seu torn, tenia una idea diferent de Carme Balcells respecte a la feina d’escriptor. Pensava que no havien de viure d’escriure, sinó que havia de ser una feina complementària. Per això, mai no va deixar les traduccions.

Els escriptors barcelonins i Casa Leopoldo

A més dels escriptors llatinoamericans del boom, a Barcelona també hi havia en aquella època un important grup d’escriptors barcelonins que es reunien, sovint, al restaurant Casa Leopoldo, tal com explica Rosa Gil, la propietària del local. En formaven part Manolo Vázquez Montalbán, Joan Marsé, Félix de Azúa, Edurado Mendoza, Maruja Torres i Joan de Sagarra, com també l’actriu Anna Lizaran o el dibuixant Perich.

També al Raval, hi havia el bar Pastís, molt del grat de García Márquez, perquè li recordava els anys viscuts a França.

El final del boom, a cops de puny

El 12 de febrer del 1976, davant de molts testimonis, Vargas Llosa li va endegar un cop de puny a García Márquez i el va deixar tombat a terra. Des d’aquell dia, no es van tornar a parlar. Sembla que l’origen de la disputa seria un tema personal, més que no pas les diferències polítiques entre tots dos com sovint s’ha dit. Podria tenir l’origen en els consells que Márquez va donar a Patricia, la dona de Vargas Llosa, al voltant de la crisi de parella que patien.

Vargas Llosa va marxar de Barcelona el 1984. García Márquez va morir el 2014. Tuset Street ja no existeix. I per a Colita, ara, a diferència dels anys 60, no hi ha esperança.