Àrtic: Nou “femmes fatales”

En Josep Lambies ens parla de les dones fatals del cinema

Una de les estrenes d’aquesta setmana és ‘The love witch’ i en Josep Lambies aprofita per parlar-nos de dones fatals del cinema.

1.- 'The love witch': és una fantasia Technicolor que ens explica la història d’una bruixa seductora que conquista els homes amb receptes secretes que pertanyen al món de la màgia negra. Són encanteris d’amor que els arrosseguen a tots cap a la perdició.

2.- 'Shanghai express': aquí han rescatat un dels arquetips femenins del Hollywood clàssic, que és la "femme fatale", la dona aràcnid que desplega els seus encants per aconseguir els seus propòsits: la Venus rossa que tota la pel·lícula anava vestida amb abrics de pells, amb plomes negres, fins i tot aquesta bata tenia uns acabats peluts i això és una mica perquè, en la seva aparença la "femme fatale" és com un animal nocturn, de vegades una au, d’altres una pantera o una lloba, o qualsevol altra fera que regni en els imperis de la foscor.

3.- 'La carta': ‘La carta’, de William Wyler, en què Bette Davis treu les urpes i surt a caçar. Aquesta càmera que s’acosta cap a un primer pla de l’assassina que empunya l’arma, uns ulls enfosquits i, de sobte, els núvols destapen la lluna i aquí tenim aquesta mirada còmplice entre Bette Davis i una lluna que li fa d’aliada en el crim. Ella és com l’emperadriu d’aquest jardí tenebrós, la Salomé que condemna l’home que estima a la mort.

4.- 'El carter sempre truca dues vegades': aquí tenim Lana Turner posant en marxa el seu pla criminal que comença amb un ritual de seducció. El pintallavis que deixa caure és com l’esquer que el pescador llença per veure què pica. El pobre noi quedarà atrapat, mentre ella es va posant els colors per a la batalla. Per tant, el maquillatge és part de l’instrumental de la "femme fatale’"

5.- 'Que el cel la jutgi': és el cas més significatiu en què es mostra com, de vegades, s'arriba un punt en què no li sap greu prendre mal si és que així pot aconseguir els seus propòsits. Quina premeditació. Hi ha un moment magnífic, quan clava la sandàlia a la juntura de la moqueta perquè un cop es tiri escales avall sembli que hagi ensopegat.

6.- 'Perdición': tot i que ella és una mala pècora, es pot dir que en aquesta escena tots dos saben que estan acabats, que han de morir i busquen una mena d’última redempció. Fred McMurray la mata d’un tret durant l’abraçada i ell s’anirà dessagnant de mica en mica, el temps just per deixar una confessió de tot el mal que tots dos han fet.

7.- 'Femme fatale': Diguem que el títol de la pel·lícula no emmascara res. Un principi meravellós, Rebecca Romjin, esquena nua, amagant-nos el rostre, apareix per primer cop veient el final de ‘Perdición’, i d’alguna manera es vincula a la tradició de les "femmes fatales" dels anys 40.

8.- 'Instint bàsic': en aquesta escena del cotxe, Paul Verhoeven desconstrueix el mite de les "femmes fatales" dins del gènere noir. No és només l’actitud de Sharon Stone quan li ofereix una cigarreta al detectiu, fumant amb aquests ulls de lleona. És també la manera com ens explica el seu paper, basat en l’art de la mentida, en com entabana els homes fent ús d’uns trucs de màgia que controla perfectament.

9.- 'Maleïts malparits': Tarantino en estat pur, rescatant del seu imaginari de cinèfil compulsiu un mite que aquí es viu amb màxima estridència. El moment en què el maquillatge que Lana Turner s’aplicava amb tanta subtilesa ja no dissimula que és un símbol bel·licós.