Àrtic: 8 sèries que normalitzen el col·lectiu LGTB

El nostre especialista en sèries, el Pep Prieto, ens parla de les més destacades

La televisió ha estat i és pionera en la visibilització i normalització de les persones LGTB. Hi ha contribuït de diverses maneres: a vegades convertint-los en el centre de les trames, o també mostrant-los des de la normalitat en històries i gèneres on fins ara eren poc habituals.

1.- When we rise: el cineasta Gus Van Sant afronta el tema des d’una perspectiva històrica, una mica com ja va fer en pel·lícules tan interessants com “Milk”, només que aquí encara va més enllà perquè la minisèrie, molt ambiciosa narrativament, adopta un to coral per explicar la lluita pels drets de les persones LGTB en diferents moments de la història moderna. Es tracta d’un producte molt elaborat, especialment efectiu quan es dedica a explorar la difícil intimitat dels personatges, que ha comptat amb la complicitat de grans intèrprets com Guy Pearce, Mary-Louise Parker o Carrie Preston.

2.- Queer as folk: sèrie que es va estrenar l’any 2000! En un moment que estàvem acostumats a només veure parlar del tema en referència a la SIDA o en sèries de temàtica més social. La gran novetat de “Queer as folk” és que se situa en un univers obertament homosexual, a través de la història d’un grup d’amics i els seus amors i desamors, i també que la seva vida íntima es mostra sense embuts, la qual cosa era pràcticament inèdita a la televisió nord-americana. Va durar cinc temporades i l’únic retret que se li pot fer és que està molt dirigida a un públic específic i li falta una mica d’universalitat, però els seus mèrits són indiscutibles. Anys després, la HBO va voler repetir la jugada amb una sèrie similar, “Looking”, però era molt menys valenta.

3.- The L word: aquesta està considerada un clàssic modern, fins i tot! I s’ho mereix, vindria a ser el mateix esquema narratiu de “Queer as folk” centrat en un grup d’amigues i veïnes lesbianes, però amb la diferència fonamental que sabia tractar tot tipus de temes i obrir-se a tot tipus d’espectadors. “The L Word” juga molt més amb les subtileses, i s’hi van poder veure algunes de les històries d’amor més ben explicades de la televisió dels darrers anys. Va aconseguir allargar-se fins a la sisena temporada, i en gran mesura el mèrit va ser d’un repartiment de grans actrius que inclou Jennifer Beals, Mia Kirschner o Pam Grier. A diferència de “Queer as folk”, era menys “sectorial” perquè tractava la sexualitat amb molta més normalitat, sense posar tant l’accent en suposats fets diferencials.

4.- Orange is the new black: una sèrie que trenca uns quants tòpics, i el primer de tots ells l’evident perill de caure en nombrosos convencionalismes a l’hora de retratar la vida en una presó de dones. La sèrie no només aconsegueix el miracle de defugir els llocs comuns i aconseguir que les protagonistes no semblin dones comportant-se com a homes, sinó que explora sense embuts la seva sexualitat, tractant-la amb un frontalitat com poques vegades hem vist a la televisió actual. De fet, la protagonista, amb els seus dubtes sobre la vida que tenia i la que podria tenir, sap ser la perfecta metàfora de l’acceptació d’un mateix i la necessitat de superar les aparences. Només un retret: l’han renovat per a tres temporades de cop, fins a la setena, i no sé jo si la història dóna per tant.

5.- Faking it: una producció de la MTV i això encara li dóna més valor, perquè aconsegueix tractar el tema per a un sector de públic acostumat a rebre un estil de producte molt més encarcarat. “Faking it” va de dues amigues que decideixen fer-se passar per les lesbianes, però quan es fan el primer petó, una d’elles descobreix que està enamorada de l’altra. El millor de la sèrie no és només com reinventa el motllo de les comèdies juvenils, sinó veure com els seus personatges parlen obertament de tot. Per tant, acaba tenint un valor molt pedagògic més enllà del que fet que es tracta d’una bona sèrie.

6.- Grace and Frankie: tracta un tema tan difícil com la sexualitat a la tercera edat i aquí radica el seu principal mèrit. Les protagonistes són dues amigues de tota la vida, Jane Fonda i Lily Tomlin, que descobreixen que els seus marits són amants i, aprofitant la llei del matrimoni gai de Califòrnia, es volen casar. La sèrie explora tant la gestió de la notícia per part de les protagonistes, com els intents dels seus exmarits de portar una vida normal tot i haver acceptat tan tard la seva sexualitat. Està explicada en clau còmica, però és la seva aposta per personatges veterans és realment innovadors. Per cert que Martin Sheen i Sam Waterston són els responsables d’interpretar els marits, i estan absolutament esplèndids.

7.- Sense8: explica una mica la història de les seves creadores, les germanes Wachowski, que s’han erigit en un veritable símbol de la transsexualitat en una indústria que sempre havia passat de puntetes sobre el tema. La seva sèrie per a Netflix mostra la sexualitat des de diferents angles: per una banda, hi ha un personatge, el de Jaime Clayton, que vindria a representar la lluita de les directores per reivindicar la identitat sexual, i per altre el de Miguel Ángel Silvestre, que interpreta una estrella de la televisió amb molts problemes per acceptar la seva homosexualitat en públic. Més enllà de les seves evidents desigualtats narratives, no hi ha dubte que “Sense8” s’ha guanyat un paper decisiu en la normalització de temes que no fa tant eren tabús a la ficció nord-americana.

8.- Transparent: amb un personatge que ja és història de la televisió, el que interpreta magistralment Jeffrey Tambor, el d’un pare de família que s’ha sentit dona tota la vida i decideix revelar-ho a la seva família. La sèrie és un retrat de la transsexualitat i com aquesta posa al descobert les solideses i febleses d’una família, però també una emotiva reflexió sobre la vida en comunitat, allò que no expliquem de nosaltres mateixos i la sexualitat en temps d’incomunicació. Aquest mateix any s’estrenarà la seva quarta temporada.