10 anys atenent les persones amb sordceguesa a Catalunya

La Fundació ONCE d’Atenció a les Persones amb Sordceguesa (FOAPS) dona suport a 46 persones a través de la feina de 10 mediadors

Coincidint amb aquests 10 anys, la FOAPS vol visibilitzar la realitat d'un col·lectiu, el de sordcecs, molt heterogeni i amb necessitats molt diferents segons el grau de deficiència. La campanya "Afaga'm la mà" explica els problemes d'incomunicació que sovint tenen aquestes persones i la necessitat que tenim com a societat d'abandonar els prejudicis.

En Carlos Vilar té 51 anys i és veí de Sants. Es va quedar sord de molt petit arran d'una vacuna per un refredat i als 8 anys li van diagnosticar retinosi pigmentària, és a dir, la seva capacitat de visió va quedar reduïda a un camp molt petit, l'equivalent al que es veu pel forat d'un pany. La seva sordceguesa, però, no li impedeix dur una vida molt activa. "No em puc quedar a casa", confessa gràcies a la traducció que ens fa l'Andrea Flores, la seva mediadora i intèrpret. En Carlos es comunica a través de la llengua de signes en l'aire perquè encara té alguna resta visual, però en els casos de ceguesa més severa la comunicació es fa a través del palmell de la mà, ja sigui amb la llengua de signes recolzada al tacte, amb la dactilologia (marcant les lletres de l'abecedari) o amb l'escriptura en majúscula. La comunicació és el principal handicap d'aquest col·lectiu i aquí rau la importància de la figura del mediador. La FOAPS té 10 mediadors a Catalunya, que atenen 46 persones amb diferents graus de sordceguesa. Els ensenyen a comunicar-se, els donen suport en els estudis i a integrar-se laboralment i també vetllen per la seva adaptació a casa, en les tasques més quotidianes.

El bastó blanc i vermell dels sordcecs

En Carlos utilitza un bastó blanc i vermell, el distintiu del col·lectiu de sordcecs, per moure's per Barcelona. Viu a Sants des dels 11 anys i es coneix el barri perfectament. Es mou de pressa, a vegades fins i tot costa de seguir-lo, i per a desplaçaments llargs agafa el metro. "Em sé totes les parades", afirma però també reconeix que quan ha de sortir fora del seu entorn la cosa es complica. "Hi ha semàfors antics, els llums són fluixos, alguns passos a vianants no tenen relleu i alguns arbres estan col·locats on no toca" es queixa en Carlos. Per la Dolors Lluna, la cap de Serveis Socials de l'ONCE a Catalunya, "la principal dificultat" és que "no se sumen les dues discapacitats", la sordesa i la ceguesa, sinó que "s'exponencien", els estímuls són més restringits.

"Som molt valents, sortim al carrer sense por"

Els veïns d'en Carlos coneixen la seva discapacitat i malgrat que no es pot comunicar amb ells perquè no saben la llengua de signes assegura que "noto i sento que m'ajuden i que si em passa alguna cosa hi seran". Quan és a casa li agrada cuinar i mirar el futbol. "Tinc una tele molt gran per veure bé els jugadors", i quan és al carrer li agrada quedar amb els amics. A més, des de fa uns mesos és el president de l'Associació de Sordcecs de Catalunya. "El grup de sordcecs és molt heterogeni", explica, "hi ha perfils de gent que es queden a casa, que els pares els sobreprotegeixen, però n'hi ha d'altres que acceptem la discapacitat que tenim, que som molt valents i que sortim al carrer sense por".